Mucha policía (Singular Digital)

A Espanya tenen tendència a qualificar-nos de nazis. Probablement el pioner va ser Diego Sevilla, tot i que la història no el recordi. El 1963, en plena dictadura de Franco, Sevilla va titllar de nazi el llibre de Joan Fuster El país valenciano. Aleshores Sevilla era el president de la Diputació de València, de manera que l’insult tenia un inquietant aire d’acusació oficial. De fet Sevilla no sols va titllar el famós llibre de Fuster de nazi, també el va qualificar de comunista i de separatista, tot alhora, posant un adjectiu darrera l’altre. Era l’hivern de 1963 i encara no feia vint anys que els supervivents de la División Azul havien tornat de Rússia, on havien anat a ajudar l’exèrcit de Hitler plens d’entusiasme i d’esperit solidari. Les imatges de l’holocaust que havien commocionat el món eren una mica més recents; Goering i els seus amics no van ser penjats fins el 1946.

L’aliança amb els Estats Units havia permès Franco girar pàgina sense problemes i el feixisme estava mal vist fins i tot a Espanya. Malgrat que era prou gran per saber com les gastava el règim, Fuster va quedar esparverat per la campanya que la premsa va muntar contra el seu llibre i especialment per aquest insult que, aleshores, encara no estava tan gastat com ara. L’escriptor de Sueca explica l’episodi en una carta a Pla el febrer de 1963. Jo la vaig llegir en un llibre d’Isidre Crespo dedicat a la relació entre tots dos escriptors, un d’aquests llibres editats a València que aquí llegeixen quatre gats i que em va deixar un amic que no veig gairebé mai -per culpa meva. Fuster escriu a l’autor del Quadern Gris qualificant Sevilla d’energumen i Pla li respon que els atacs demostren que està tenint un èxit que ningú no s’esperava. Crida l’atenció l’èmfasi que posa a recomanar-li que eviti de menysprear els espanyols que l’ataquen. El llibre és una victòria política i la política demana paciència, li diu Pla.

Em sembla que l’escriptor de Palafrugell veia molt clar que un atac sense solta ni volta és tan perillós com un elogi desmesurat. La llibertat comença per la capacitat de pensar al marge de les trampes emocionals que et paren amics i enemics per controlar-te. Per mi, encara que no sigui tan periodïstic, resulta igual de nociu que es compari Mas amb Hitler com que es nomeni Pujol espanyol del año. En el fons només són dues cares de la mateixa relació de dominació que hem permès durant tants anys. No sé de què ens escandalitzem ara, ni on volem arribar amb aquests atacs de dignitat. Deu ser que ens en queda poqueta.

Jo, personalment, no he llegit ni tampoc no he conegut mai cap espanyol interessat a tenir raó, tocant a la qüestió de Catalunya. Ni tan sols Ortega i Gasset, amb les seves idees de gran pensador europeu, hi veia gaire clar quan entrava en aquest tema. Quan un espanyol parla de Catalunya li surt el policia; vegades és un policia bo i d’altres un policia dolent, però sempre li surt el policia. Tan se val que l’espanyol hagi nascut aquí, si és un espanyol autèntic li sortirà el policia. Per això el franquisme va funcionar, dintre de tot, encara que alguns fessin veure que hi estaven en contra o que el combatien.

Per acabar explicaré una anècdota. Quan l’Enric Juliana va presentar Modesta España a Barcelona -a la seu de RBA- va ser còmic de veure com un inofensiu discurs del conseller Mascarell va acabar amb el Secretari de cultura de l’Estat, José Maria Lasalle, parlant amb gran erudició de la matança de jueus que els romans van fer a Masada, el 73 després de Crist. L’auditori de patums va quedar escandalitzat pel to d’advertència que es desprenia del paral.lelisme. A mi no em va estranyar. L’únic objectiu de tot espanyol quan parla de Catalunya és preservar l’autoritat. És perfectament humà. Els beneficis de la dominació són superiors a la vanitat de demostrar dos dits de front. Però això no vol dir que no el tinguin. De vegades, com el senyor Lacalle, fins i tot aconsegueixen demostrar que la brutalitat i la lectura no són incompatibles.

Breu història de la Rambla (FCO)

Sr./ Sra.,

Breu història de la Rambla parteix de dos principis generals: el primer, que els Estats han perdut el monopoli del coneixement i que les ciutats els han pres el relleu com a unitat de comprensió del món i, el segon, que la Rambla és el carrer de Barcelona que serveix per explicar millor l’excepcionalitat que representa Catalunya dins d’Europa i el paper que hi juguem els catalans.

He mirat d’escriure un llibre fresc i curt, i també tumultuós, on passessin moltes coses en poc temps igual que passava a la Rambla en les seves millors èpoques. El llibre es pot llegir com una història de Catalunya explicada a través del seu carrer major o com una mena de llibre de visita que recull observacions i anècdotes protagonitzades per figures més o menys famoses que han passat per Barcelona en una època o una altra.

Un dia vam comentar amb el Quim Torra les dificultats que es trobaria l’Ajuntament per reformar la Rambla a causa del monopoli que n’ha tingut certa esquerra i de l’ús que el franquisme en va fer per mitificar la misèria a la qual havia condemnat els espanyols. De seguida vaig pensar que una manera de fer feina podia consistir a mirar de reconciliar el carrer amb la ciutat. A molts barcelonins la Rambla ens entristeix perquè ens sembla que no representa els valors de la Catalunya que nosaltres ens imaginem els dies optimistes, quan marxem de viatge i ens enyorem o llegim a les hemeroteques els articles dels anys daurats de la nostra premsa.

Com que la primera condició de l’amor és el coneixement, he mirat de comprendre el paper que el passeig ha jugat en la història del país i la seva capital. He mirat d’explicar els ideals que la Rambla va arribar a representar, i el món que a través seu van arribar a veure els vianants quan hi feien vida. He mirat de transmetre les il·lusions i les converses que circulaven pel passeig en la seva millor època i d’explicar com, després de 1714, la vida de la Rambla va modernitzar la identitat dels catalans.

El llibre repassa la història del passeig, però també l’evolució de la seva imatge i el procés històric que ha fet que molts barcelonins avui la menyspreïn o la trobin xavacana. Al meu entendre, el prestigi de la Rambla és fruit de la lluita del país per reprendre el camí que va estroncar la derrota de 1714. Així s’explica que aquest famós passeig, que havia de glorificar un rei absolutista i una Espanya castellana, s’acabés convertint en un símbol de la democràcia i la catalanitat abans de caure en les grapes del franquisme i dels anys de propina que van venir després.

Si entenem la història d’Europa com una lluita entre l’Estat i la Ciutat, entendrem perquè la Rambla encara avui fascina als turistes. Entre el segle XVII i el segle XVIII les ciutats van passar de ser un espai de llibertat a convertir-se en una presó dedicada al cultiu de mà d’obra barata i de carnassa per als exèrcits. Els reis van anar posant les ciutats al seu servei i van utilitzar-ne la força per homogeneïtzar els seus territoris i crear una indústria militar i mercantil depredadora, basada en el prestigi de la quantitat.

L’atracció gairebé hipnòtica que exerceixen les grans capitals parteix de la seva posició originària com a representants de la força d’aquest poder constituït. L’encant de Barcelona, i especialment l’encant de la Rambla, ve de representar tot el contrari. En pocs carrers com a la Rambla es veu tan clar que una ciutat és el resultat de la tensió que s’estableix entre els interessos de la gent i els interessos del poder. La Rambla ens recorda que els plans dels urbanistes i els buròcrates tenen un límit i que, a diferència de la majoria de ciutats d’Europa, Barcelona no s’ha deixat mai dominar del tot.

Mentre que la majoria de països són producte dels Estats, a Catalunya la consciència nacional s’ha forjat a les ciutats. La Rambla és única perquè, a banda dels Estats Units, cap altre país ha reivindicat la llibertat amb el romanticisme i la passió que ho ha fet Catalunya. La Rambla és fruit de la lluita per la supervivència d’un país que després de 1714 va quedar fora de context i que, en certa forma, és la baula perduda d’alguns valors positius que Europa va anar arraconant amb el pas de l’edat mitjana a l’època moderna.

A través d’anècdotes i de testimonis, el llibre explica una història crua i bèstia, plena de violència i de decepcions. La gràcia és que ho fa sense dramatisme, amb el punt de joc i d’alegria que demana el passeig i que, personalment, a mi sempre m’ha permès mantenir la moral alta en tots els àmbits de la vida. Com que el llibre es planteja a través de la idea que la Rambla és un mirall de les relacions entre el poder i la ciutat, alguns lectors potser trobaran a faltar un final més incisiu, que relacioni de forma més directa el vincle entre la poca qualitat de la Rambla actual i la política dels últims 30 anys. Ara que tothom escriu llibres sobre la independència, però, jo ja sóc postindependentista i dono moltes coses per enteses. Per això vaig preferir guardar-me uns quants rocs a la faixa i acabar amb flors i violes, explicant perquè la Rambla és una oportunitat que hem d’aprofitar.

Naturalment, són lliures de comprar el llibre que vulguin: però jo si fos de vostès, mira, aquest Sant Jordi compraria el meu.

Els dos partits (FCO)

A Catalunya estan creixent dos grans partits que aviat s’escamparan per tot Europa: el partit de l’esperança i el partit de la por. Penseu què hauria passat si el juliol de 1936 els carrers de Barcelona no haguessin estat presos pel terror; si el gruix del país s’hagués desfet de les rancúnies, les presses i els temors i s’hagués concentrat a defensar la llibertat i l’ordre. Ja sé que simplifico. Però què hauria passat si la democràcia hagués resistit a Catalunya, com va resistir quatre anys més tard a la Gran Bretanya? Quin missatge hauríem enviat a Europa, si els catalans -no pas els anarquistes, els comunistes o els republicans- haguessin vençut el feixisme?

Aquesta vegada val més que ens fem les preguntes correctes perquè, per més errors que cometi Madrid, i més grotescos que sonin alguns dels seus discursos, la història ens tornarà a posar a prova. Des de la Transició hem vist com els homes més brillants abandonaven la rectitud dels esperits superiors per especular amb els diners i la política; hem vist com es promovia una literatura frívola i com els joves creixien menyspreant la idea de la responsabilitat i de l’honor. Maria Antonieta repartia croissants a l’entrada del palau amb una alegria cada dia més desesperada per tenir la gent contenta. Quan es perd el sentit de la transcedència també s’acaba perdent el sentit de la realitat.

L’esquerra està desorientada perquè encara no ha reconegut fins a quin punt el colonialisme i el postcolonialisme van contribuir a sufragar l’estat del benestar. Sap greu dir-ho però els diners dels nostres hospitals se’ls gasten a Dubai amb els Lamborginis que la ciutat ha posat als policies perquè patrullin amb glamur. Les retallades van quedar vistes per sentència amb les grans manifestacions contra la guerra de l’Iraq. N’hi ha prou de mirar-se sèries nordamericanes per veure com es van gestant formes de tirania cada dia més sofisticades, i com la crisi de valors dóna una major influència a les actituds individuals.

Com sempre que s’ensorra un món, les virtuts que normalment s’atribueixen a la moral -sensibilitat, honestedat, empatia, decència, etcètera- esdevenen valors polítics d’alt voltatge. La circumstància històrica ha canviat i amb els canvis ens tocarà créixer o naufragar. Lincoln o Churchill no haurien destacat sense l’enrunament que van viure al seu voltant. Ens pensàvem que la caiguda del mur de Berlin ens havia deixat la gestió del dia a dia i ens ha deixat un merder de ca l’ample. Les grans potències democràtiques no saben què volen. Sense els grans sistemes ideològics de pretext, viuen atrapades entre els interessos de les grans corporacions i el caràcter infantil i capritxós de la massa ciutadana que han mal educat.

Catalunya ha viscut segles en un món hostil i l’esfondrament de les velles hegemonies ens dóna marge per millorar la situació i una experiència valuosa, que a molts d’altres països ve de nou. Europa viuun revifament de la tradició molt convenient. No obstant això, em fa l’efecte que, a Catalunya més que enlloc, el futur vindrà determinat per la relació que s’estableixi entre els partits l’esperança i de la por. No són partits que es corresponguin a l’independentisme i a l’espanyolisme, tot i que de cara enfora ho pugui semblar. Llançats a la intempèrie, en els propers anys les actituds i situacions individuals tindran més importància que les institucions i els clans vigents. Totes les transicions queden marcades per petites accions individuals de caràcter heroic o mesquí que es poden enquadrar en un d’aquests dos partits, i que marquen el destí de generacions.

La casa gran dels catalans (FCO)

Des de la meva llarga i privilegiada convalescència, vaig veient que les notícies i els debats agafen un aire cada vegada més absurd, com enels últims temps del tripartit. Els comentaristes treuen la lupa i es fixen en detalls petits per no haver de veure el quadre tot sencer, el magnífic i inquietant mural en el qual va quedant immersa Catalunya. Mentre la crisi de Corea, amb aquelles masses tan ben uniformades, ens recorden que el segle XX no ha estat del tot paït a l’Àsia, aquí describim el desconcert espanyol i europeu com si la ironia o la indignació ens eximís de definir-nos.

És com si pel fet de ser un país demogràficament modest haguéssim de pensar en petit. Suposo que el periodisme ja és així i que quan la gent té por del futur despista i prefereix mirar de donar substància a paraules que ja només són ombres, encara que tinguin un depriment regust cendrós. Del dolor que produeix aferrar-se a les cendres del passat -i no a allò que n’heretem de viu- en neix l’ira que acostuma a fer els canvis tan difícils i traumàtics. Jo, per això, davant dels pessimistes i els esceptics, tendeixo a protegir-me fins i tot més que no pas dels carteristes.

També cal dir que en aquest país els diners encara estan en mans de l’elit unionista i que no sols estem voltats de catalans amb vocació de fregaplats sinó que també moltes figures públiques actuen amb la humana prudència de mirar d’assegurar-se que cauran dempeus més enllà de com girin els daus. Jo també tinc por, però tinc l’avantatge que  no he cregut mai en el món que està morint. Havent-me educat a cavall de la guerra freda i de la caiguda del mur de Berlín tampoc no he contribuït mai a vendre la pel.lícula que ens ha dut fins aquí. Suposo que la culpa és de les noies de la meva generació: com que les catalanistes em semblaven mamis hippies escurçades i les cosmopolites frívoles a més no poder, em vaig anar desencantant. No he tingut mai cap món millor per oferir i, potser per això, quan el Rock’nRoll em va fallar vaig agafar afició a escriure.

El fet és que fa molt temps que em fa l’efecte que Catalunya viu en petit el gran desconcert d’Europa i de tot Occident. Per això durant uns anys escrivia els meus articles amb una maça i un martell. Molta gent es pensava que era un boig però el meu propòsit era demolir com més aviat millor tot el que l’escenari tenia d’enganyós. Vivíem com Maria Antonieta en un món de cartró pedra i es tractava de desmuntar-lo abans no caiguéssim presoners en el nostre propi palau. Ara em fa gràcia veure pragmàtics impacients o que troben que Mas no és un líder prou perfecte. La nostra transició és la transició de tots els europeus -amb el peculiar perill que fa cinc segles que som la baula feble de la llibertat, i amb l’avantatge que no hem tingut una participació central en la configuració del món que s’enfonsa, per això estem una mica més il·lusionats i per tant més vius.

Fins i tot suposant que demà assolíssim la independència, el camí serà llarg i demanarà un sentit afinat de la continuïtat i de la relació entre les generacions. Quan penso en els perfeccionistes i en els impacients recordo aquella frase de Gombrowicz: “Després de fer la guerra contra Rússia i Alemanya caldrà fer la guerra contra Polònia”. El nostre ressorgiment no té a veure només amb la nostra tan glossada voluntat de ser. També cal tenir en compte el col·lapse del món que ens va anar marginant des de mitjans del segle XVI -procés que a les universitats encara està per explicar.

Europa afronta, després de la farsa postmoderna, el buit més gran des del Renaixement. Enmig d’aquest pelegrinatge general cap encara no se sap ben bé on, els catalans hi tindrem alguna cosa seriosa a dir si fem la nostra mudança particular, adaptada al temps. Per què ens entenguem, més enllà del referèndum, hem de passar de la casa gran del catalanisme a la casa gran dels catalans. Es tracta de canviar de casa abans que l’antiga ens caigui a sobre, però cal fer-ho amb tanta paciència i pragmatisme com determinació. Tots heu vist Titànic, oi? Els homes grans, les dones i els nens, primer.

Les giragonses (FCO)

Aquí i allà, ara diuen que el PP estudia despenjar-se amb una oferta irrebutjable que posi CIU al caire del trencament. Pedro J. ja va venir oferint diners a canvi d’acabar amb la immersió. Ara alguns estrategs es plantegen d’oferir-nos diners, llengua i reconeixement nacional a canvi de renunciar a la independència. Jo crec que és igual les giragonses que facin les altes esferes de Barcelona i de Madrid: el procés acabarà amb independència o amb un gran merder, però no tindrà un final vulgar. No en sabem nosaltres –tan mediocres com som amb algunes coses– de realitzar finals vulgars.

Des de l’Estatut que l’elit catalana intenta estabilitzar la relació amb Madrid, amb els resultats que hem anat veient. La crisi seria més suau si s’hagués analitzat la situació amb realisme quan tocava. Ara pot fer por de veure que molts dels experts que han de salvar el país són els mateixos que han anat embolicant la situació en nom del seny i la moderació. En tot cas, en procés tirarà a terra totes les mascarades que el poder s’inventi mentre la franja mitjana del país pugui resistir. Si aquest pal de paller s’esfondra, vindrà la veneçualització de Catalunya: les Alícies operades i els Jordi Cañas amb el seu racionalisme tunejat.

Hi ha dinàmiques històriques que estan per damunt de la voluntat de pacte o de resignació d’un país. Europa inicia un pelegrinatge incert i ja fa temps que es va veient que amb l’anomenada Transició Nacional passarà com amb la crisi i les preferents, que les elits aniran fent discursos fins que la bola ens esclati a les mans. Val més preparar-se, perquè el Renaixement s’ha acabat i els nostres savis encara estan al bosc buscant bolets. No és només que Europa estigui en crisi, és el pensament occidental que, a còpia d’explotar Descartes, ja només és capaç de donar gremlins com l’Arcadi Espada. Per això cada vegada hi ha més gent que torna posar les seves esperances en el Papa. I per això en certa manera torna la Masia catalana.

Per primera vegada en la història, les classes dirigents tenen una formació més fluixa o igual que una part significativa de l’opinió pública del país. Ara veurem els límits de l’idealisme i també del materialisme, i sabrem si es pot educar la gent en uns valors i aconseguir que hi renunciïn sense produir una trencadissa espiritual irreparable, com la que paguen encara algunes excolònies. Jo crec que el procés s’ho endurà tot per davant mentre el pal de paller aguanti. Si no aguanta l’estrebada desesperada dels senyors del pont aeri, tant se valen les condicions del pacte que s’estableixi amb Espanya. Tot el que quedi en el radi de Madrid serà vampiritzat. Ho marca l’auge de les grans ciutats a tot el món, les etapes de la història d’Espanya des de Felip II i la famosa faula de la granota i l’escorpí.

El poder té una lògica recargolada i manipuladora, però les seves subtileses només tenen efecte –i possibilitats de donar resultats constructius– quan actua sobre unes bases històriques d’una certa solidesa. Qualsevol que miri la pintura en gran veurà que el conflicte amb Madrid que estem patint va més enllà de Catalunya i d’Espanya, i que les generacions polítiques són com les fulles, també tenen les seves estacions i els seus períodes. Tot i els atacs de pessimisme que genera cada gest de CiU o ERC, cal ser realistes. En el fons les coses difícilment podrien anar millor. Els espanyols també hauran de triar què volen ser de grans. Com abans acceptin la nostra llibertat abans es treuran de sobre els seus cacics. Això ningú no ho diu perquè és un gran tabú, però és un dels grans reptes que tenen per davant.

 

Els de la bola de vidre (FCO)

Des que el president Mas va perdre dotze diputats a les últimes eleccions i va quedar sobtadament alliberat dels compromisos que tenia amb l’oligarquia local, ens hem fet un tip de veure com alguns polítics i opinadors remarcaven amb evident satisfacció que fins ara el govern català ha estat incapaç d’aconseguir suport internacional per al seu projecte independentista. Si mai algú vol arribar a comprendre per què Espanya es col·lapsa periòdicament, més o menys cada trenta anys, sens dubte trobarà pistes en aquesta retòrica de l’home del sac que hem anat veient accentuada els últims mesos, i que és tan típica dels països infantilitzats per una història adversa.

La pregunta no és si Alemanya, la Gran Bretanya o els EUA, o fins i tot la Xina, estan a favor de la independència.  La pregunta és si els catalans serem capaços de tirar endavant amb prou determinació per fer-la necessària. Suposem que els governs dels EUA, Alemanya o la Gran Bretanya donessin suport obertament a les intencions del president Mas. No cal tenir un màster en relacions internacionals per comprendre les tensions que produiria una declaració o un gest d’aquesta mena. Si els Estats Units o qualsevol altra potència donés suport a la independència de Catalunya abans que esdevingués estrictament necessari, seria gairebé com declarar la guerra a Espanya. Les humiliacions gratuïtes són perilloses i no sé si cal recordar que l’Estat espanyol deu molts diners i que els seus creditors volen cobrar.

Si Alemanya o els Estats Units donessin suport obertament a la Generalitat, pensaria que els seus governs s’han tornat bojos o que només utilitzen el nostre problema per fer xantatge a Madrid. Si fos la Xina que mostrés entusiasme per la nostra causa, ho trobaria encara més sospitós –una de les brames que van fer córrer els borbònics quan els catalans van quedar-se sols el 1713 és que la Generalitat volia pactar la independència amb els turcs. Les relacions internacionals es basen en l’interès. Dir que Europa o la Xina o els nord-americans no volen la nostra independència com si fossis el portaveu de la CIA, de la reina d’Anglaterra o del Fumanxú és una pedanteria. Curiosament, els pretesos “assenyats” són tots polítics i analistes que des de fa anys s’equivoquen en les seves prediccions i que han contribuït a dur-nos fins aquí amb la seva actitud frívola i egoista.

És evident que, a curt termini, la creació d’un Estat nou és un trasbals, però la nostra independència també tindria avantatges i és difícil d’aturar perquè perjudicaria el prestigi de la democràcia davant les potències emergents de caire autoritari, que ho brandarien com una prova de la doble moral occidental. A més, a diferència del que passava el 1714, Catalunya no és Taiwan, no és una colònia lligada a una potència irascible i perillosa. A curt termini, la independència dependrà senzillament de si estem disposats a mantenir la tensió fins al punt que la nostra llibertat surti més a compte que mantenir l’status quo actual. Avui només els estats autoritaris defensen el sobiranisme hermètic de Westfàlia fins a les últimes conseqüències. De fet, el món s’està dividint entre una lliga de països democràtics i una lliga de països autoritaris, i com sempre nosaltres anem a l’avantguarda del món civilitzat. A la llarga, l’única manera de mantenir Catalunya lligada a Madrid comportarà que Espanya s’adhereixi a l’eix del mal, és a dir, a Rússia, Iran o la Xina i alguns països d’Amèrica del Sud –si el papa tan oportunament triat, no ho evita, amb el seu carisma.

Potser la idea d’una Espanya dictatorial ara fa riure, però la llegenda negra espanyola no s’explica sense la capacitat que l’oligarquia de Madrid, amb l’ajut dels botiflers d’aquí, ha demostrat a l’hora de portar les coses fins a l’extrem més fosc per continuar vivint del poble com els reis moros. L’altre dia Manuel Cuyàs parlava d’un text de Josep Pla sobre Antoni de Puigblanch, liberal de les Corts de Cadis, que va morir exiliat a Londres i que va deixar escrit que Castella “se contentó en envidiar a Aragón la libertad ayudando a quitársela”. Cuyàs i Josep Pla es deixen de dir que Puigblanch va ser el primer a parlar d’Espanya com un cos mort lligat a un cos viu que és Catalunya, metàfora que vuitanta anys després reprendria Maragall per parlar de “la Morta”, abans que Primo de Rivera i Franco ens caiguessin damunt en nom de la sacrosanta unidad.

De moment, si Peces-Barba fos viu, ara seria l’hora de recordar-li que quan Espanya bombardejava Barcelona, els únics perjudicats dels bombardejos eren els catalans. La resta de potències mundials més aviat hi sortien guanyant –en termes econòmics s’evitaven un competidor (no és casualitat que Barcelona fos l’única ciutat que va fer la revolució industrial del Mediterrani, malgrat l’ocupació). Ara la situació és diferent. Barcelona forma part d’una xarxa d’interessos internacionals i Madrid té poca cosa a oferir al món lliure a canvi de la nostra destrucció. Felip V va comprar la nostra llibertat a canvi del comerç d’esclaus. Franco ens va aturar presentant-se com un baluard contra el comunisme en un segle de grans conflictes socials. L’assassinat de Prim va ser molt oportú perquè va mantenir Espanya fora del joc internacional en una Europa que es barallava pel control del món.

Ara Madrid té poques coses a oferir a canvi de tornar-nos a sotmetre i gràcies a Bankia el poble espanyol va veient que els lladres no són els catalans, sinó que els tenen al costat de casa. Tot això no ens assegura que guanyarem. Nixon va dir el 1994: els Estats Units tenen una idea dels drets humans molt exòtica; d’aquí a una dècada serà irrellevant, d’aquí a dues farà riure i d’aquí a tres ningú la recordarà. L’expresident potser exagerava, però el cert és que, segons com evolucioni l’ordre internacional, el món pot acabar trobant normal que Madrid ens enviï els tancs. De moment, si Catalunya perd, hi perd Alemanya, hi perden els Estats Units, i fins i tot hi perden França i la Xina, que està invertint al port de Barcelona i encara necessita Occident per créixer. És cert que els lligams econòmics no han estat mai un impediment per a les guerres, però tot ajuda. La qüestió és que en un món marcat per l’emergència de potències ressentides i ambicioses, depèn de com ho gestionem Catalunya pot tenir un efecte de frontissa suavitzant o acabar pagant els plats trencats de la tensió internacional altre vegada.

Tots aquests analistes que fan veure que parlen pel nostre bé haurien de buscar més arguments, doncs, perquè allargant la situació sembla que només ens posin en perill pels seus interessos personals. L’únic Estat que té raons per estar en contra de la nostra independència és Espanya o més ben dit l’exèrcit espanyol, l’oligarquia del pequeño Madrid i les petites piranyes de Barcelona que viuen del conflicte. Perquè si tenim en compte l’última enquesta del CIS, les relacions d’Espanya amb Catalunya són la preocupació número 34 dels ciutadans de l’Estat i perquè en l’Espanya homogènia que pinta la tele, el 45 per cent dels ciutadans no tenen el castellà com la llengua materna.

O sigui que senyors de les corbates de macarra: si teniu una bola de vidre, la volem veure i, si no, deixeu de fer el mec i arremangueu-vos com tothom. Perquè o bé ens escalfem tots, o bé llencem l’estufa al riu. I mentre aneu dient que el món no ens estima, Madrid es gasta els nostres diners en bales i canons. I vés que al final no sigui que, a còpia de fer tant l’hipòcrita, no sols sigueu culpables de l’esclavitud de Catalunya, sinó també de la de tot Espanya.

Condecorats (el singular digital)

El cas de Rodríguez Sol ens hauria d’alertar no només sobre quins són els limits de la democràcia a Espanya sinó també sobre quin efecte ha tingut això en la transmissió de la memòria i la cultura al nostre país. Mentre el fiscal era fulminat del seu càrrec i encara s’humiliava demanant perdó no podia deixar de pensar en el dia que TVE va venir a entrevistar-me a casa en motiu d’un especial que preparava sobre Josep Pla. En una entrevista que devia durar dues hores el periodista em va demanar cinc o sis vegades de totes les maneres que va saber si Pla era un escriptor bilingüe. Aleshores jo acabava de treure El nostre heroi. Tenia fresques anècdotes i cites i cada vegada li responia la pregunta amb un exemple diferent, que no sols mirava d’explicar la relació de Pla amb el castellà, sinó també la relació entre la cultura i el poder polític. El noi, que era un progre amb samarreta indignat perquè Zapatero no havia clausurat el valle de los caídos, va trobar que feia uns plantejaments molt originals. “Nadie me lo ha contado así”, em deia amb aquella simpatia madrilenya superficial i desmemoriada com un peix d’aquari. Li vaig demanar qui més entrevistaria: va anomenar des de Jordi Pujol fins Arcadi Espada, passant per Valentí Puig, Xavier Pericay o Xavier Pla. El resultat va ser que jo vaig ser l’únic entrevistat que no va aparèixer en el programa -com ja m’imaginava.

Hi ha la llei escrita, a la qual apel·len Rajoy i Ciutadans, i hi ha la llei implícita, la que ha destruit silenciosament la carrera professional -i de vegades de retruc la vida personal- de tants catalans que no han baixat del burro. A Catalunya, els que coneixem el país més enllà dels llibres i els diaris, sabem que la política ha fet especialment dur triar entre la vessant col·lectiva i la vessant personal que ordena la vida de tot individu. Hi ha la Constitució que Albert Rivera compara amb la nordamericana sense saber que alguns demòcrates espanyols del segle XIX la comparaven amb les Constitucions abolides per Felip V, i hi ha els casos de tots els que han estat descavalcats per defensar la memòria heretada davant el silenci miserable dels seus familiars i amics. També hi ha llibres imperfectes com el meu, que van provocar que un editor irritat em vetés a l’Avui, entre d’altres còmiques anècdotes, i llibres perfectes que guanyen premis substanciosos per escriure cada dues pàgines que Pla era bilingüe o que Trias Fargas no era independentista -com si les accions no tinguessin un preu diferent, segons els marcs polítics.

Les declaracions de Rodriguez Sol i la seva fulminant destitució, disfressada de renúncia, m’han recordat aquella entrevista sobre Pla -amb tot l’inútil desplegament que van fer a casa meva una colla de madrilenys amb samarreta- i un llibre que ha tret el Catedràtic Jordi Gracia. El llibre porta un d’aquests títols mancats d’ironia típics dels intel·lectuals que es prenen molt seriosament. Es titula Burgesos imperfectes. És un llibre que vol fer passar per independent un discurs que hem llegit als diaris des de la Transició. Gracia hi defensa l’espanyolitat i el bilingüisme militant dels grans autors de la tradició literària catalana. Deixo de banda la vulgaritat dels adjectius, que sembla que vulguin suplir alguna mancança de l’autor i que accentuen la sensació que Gracia intenta aprofitar els seus coneixements per donar-nos gat per llebre. Tampoc no entro a comentar oblits i tergisversacions, ni el fet que un llibre tan ple de cites i d’elogis gratuits no esmenti per res l’obra de Horst Hina sobre les relacions culturals entre Catalunya i Castella que és el millor estudi sobre el tema.

Gracia és un erudit i ens diu de quin color portava els calçotets Ferrater els dies que feia el pipí assegut: és una feina necessària que algú ha de fer. Per mi és un honor que un Catedràtic de literatura espanyola dediqui el pròleg d’un llibre tan documentat i tot un capítol sobre Pla a criticar el meu llibre sobre el Nostre Heroi. I més si resulta que aquest catedràtic ha tingut temps d’aprofundir en els escriptors del país per poder explicar als “eixelebrats” independentistes com pensaven els nostres avantpassats. No obstant, crida l’atenció que un llibre tan seriós i ple de referències i de cites, d’una exhibició erudita tan manifesta, es permeti de no citar-me ni una vegada directament, tenint en compte la importància que dóna al meu llibre. Hi ha un moment que comences a pensar que l’obsessió de Gracia és malaltissa i, aleshores, en un cop d’efecte, l’acadèmic copia i enganxa un fragment d’El nostre heroi, el descontextualitza i l’atribueix al “savi de la Vila”, sense més explicació.

Un catedràtic que fa jocs de paraules en un llibre ple de cites em sembla un resum perfecte del que ha sigut vida intel.lectual espanyola des que Calderon de la Barca feia veure que es volia suicidar. Rodríguez Sol, al capdavall, també va demostrar ser un retòric sense honor ni substància a l’hora de la veritat. Jordi Graupera ens explicava l’altre dia com el fiscal va descobrir tot de sobte que l’Espanya democràtica no és tan diferent de la del seu papà, procurador de les corts franquistes. Potser Rodríguez Sol es pensava que devia el seu lloc al talent i l’esforç del qual parlen els polítics. Els espanyols fa quatre-cents anys que intenten oblidar els robatoris dels seus pares generació rera generació, per això cada dia els van millor les coses. Segur que Gracia també es pensa que tot ho deu a la meritocràcia i que res del que li passa no té a veure amb la política.

Tot català amb arrels fondes al país sap des de fa segles els duríssims equilibris que cal fer per tirar endavant, sobretot les dèries que involucren l’esperit. Tenim una expressió que és “fer la viu-viu” i una altra que és “no t’emboliquis”, i és aquesta “imperfecció” que, cínicament, Gracia explota i elogia sense explicar-ne el preu ni el fonament. M’ha cridat l’atenció veure que l’honorable acadèmic dedica el llibre als fills de Jordi Amat. La primera vegada que vaig parlar amb Amat em va dir: “no t’ha d’estranyar que tinguis tants problemes escrivint el que escrius”. Fins i tot Amat sap quin pa s’hi dóna a Catalunya, encara que dissimuli. Fa bé: és pare de família. Però la història del dolor és l’única història que realment permet superar el folklorisme en un país que ha perdut els drets i les banderes. Per això em revolta la impostura d’aquesta policia erudita que redueix la memòria als papers, en un país sotmès a censura política des de fa segles.

En el cas de Gracia, es veu d’una hora lluny que tot el que sap de la Catalunya anterior a la transició ho ha llegit als llibres. Ja en la rabiuda crítica que va fer del meu llibre fa quatre anys, em va semblar que, entre tanta bromera biliosa i tant català del Digui Digui, havia entès algunes coses del revés. Potser li fa por descobrir que ell també és un condecorat -per dir-ho en la dialèctica de Pla. Un condecorat de la Constitució i l’autonomia. Per això el meu llibre devia irritar-lo tant i per això Burgesos imperfectes té aquest aire de comèdia dels temps daurats del pujolisme i del no nacionalisme. Gràcia, que signa amb accent quan escriu pels indígenes i sense accent quan escriu per tot Espanya, és la versió progre i lletraferida de Rodríguez Sol. Com que és un bilingüe militant però és un home enfeinat -com tots els homes importants-, una gran part del llibre ha estat traduït del castellà per una professional del català.

Després ens estranyem que a Catalunya la gent no confiï en la justícia o que no connecti amb els autors de la seva tradició. Jo fa temps que no m’estranyo de res. Però llegeixo massa premsa estrangera -vull dir massa premsa del món lliure- per aceptar la imperfecció en forma de subtil xantatge que ens proposa Jordi Gracia -amb accent o sense. I encara menys per sorpendre’m de les seves bromes de fofó.

Chavisme (FCO)

Aquest dies m’he distret amb les opinions sobre Hugo Chávez que han anat farcint la premsa -i el twitter- amb motiu de la seva mort. El gènere funerari tendeix a l’exageració, però la visceralitat dels opinadors que només perden el capteniment quan la radicalitat els surt de franc sempre m’ha fet gràcia. Em sembla que tant els que exalten Chavez com els que el demonitzen se’l miren molt d’aprop. És com si els toqués una fibra íntima, com si els ferís la dignitat i uns actuessin moguts per la compassió i, els altres, per la vergonya aliena. Em fa l’efecte que els apologetes hi veuen el pobre indi traumatitzat per la colonització mentre que els crítics hi veuen la desferra de l’imperi, el goril·la vençut i bocamoll tan típic del patrioterisme espanyol, franquista i decimonònic.

Tot i que és evident que Chávez ha posat el seu país al mapa -i ha donat a les masses desmoralitzades una èpica per defensar-, jo no sé si ha sigut bo o dolent per a Veneçuela. Les meves noticies són que Veneçuela és un país de gent trencada i de difícil solució, però sí que puc dir que l’estil del comandante sempre m’ha sigut molt familiar. Tu posa Sánchez-Camacho a Veneçuela i veuràs que no desentona amb el paisatge. I qui diu Sánchez-Camacho, diu Carme Chacon o Garca Albiol o Rodríguez Zapatero, o fins i tot José Maria Aznar, amb els seus fums d’estadista; per no parlar de suposats homes de negocis o contertulians o programes de televisió que també són, bàsicament, una exhibició carnavalesca de parole-parole.

Cada civilització produeix els seus esperpents, i té la seva manera de manar i de mentir. Un assessor d’Aznar em deia una vegada que no li faria res que la capital de l’imperi espanyol estigués a Mèxic DC, i cada dia em fa més l’efecte que aquest serà el destí d’Espanya. La pregunta és de quin costat caurem els catalans, si del costat de la civilització llatina o del costat de la civilització occidental. Parlem de democràcia però l’actitud de l’Argentina i la Gran Bretanya davant el conflicte de les Malvines demostra que la sobirania nacional i la llibertat de les persones no s’entén igual en totes les cultures. Els catalans tampoc no estem lliures de Chavisme: els esforços per adaptar-nos a marcs polítics imposats ha creat una base de cinisme, de graponeria i de comèdia inconscient molt arrelada i perillosa, que fa que tot es perdoni en nom de la bandera.

En el fons, aquestes debilitats són les que posa en joc el procés d’independència. Igual que en la guerra de Successió o que en la Guerra Civil ens hi juguem anar quedant aïllats d’Europa, que és l’únic recurs que Madrid ha trobat sempre per mantenir-nos lligats a l’Estat quan Barcelona ha pres embranzida. Aquest cop l’allunyament potser no es produirà en termes polítics però es produirà en termes culturals, que són els que definiran les fronteres importants en un món regit per civilitzacions. Davant d’això continuar o no a la Unió Europea pot arribar a resultar una anècdota. Potser descobrirem que l’autonomia que ens cal és la de Finlàndia, més i tot que la de Portugal.

Si bé això, com dic, demanaria més tensió espiritual i anar fent neteja a fons de barruts de tota mena.

Fofó Navarro (FCO)

El gest del PSC ha fet contents molts independentistes però més aviat demostra que els socialistes treballen amb la idea que el govern no s’atrevirà a convocar un referèndum pel seu compte, per més que el president Mas digui que, si cal, no li tremolarà la mà. La tàctica de Navarro és multiplicar les contradiccions de CIU, com va fer ERC amb el PSC durant el Tripartit. El PSC ha trobat la manera de treballar per a Madrid mantenint les formes de respecte a Catalunya, i aprofitarà la indecisió del govern per alçar la bandera de la democràcia i apropiar-se-la.

L’enfrontament amb Chacón és teatre i l’objectiu és convertir el referèndum en un fangar com el de l’Estatut. El suposat desafiament del PSC al PSOE és l’últim conill eixarreït que ha sortit del barret d’il·lusionista de la Transició. Els socialistes han donat una excusa feta a mida a tots els partits. A CiU per continuar amb la política d’anar dient que fan la truita sense trencar els ous. A ERC per seguir creixent a remolc de Mas sense assumir cap risc. A ICV per tornar al discurs capellanesc, que durant 30 anys ha permès l’empobriment de Catalunya en nom de tots els grans valors humans. Al PP per mantenir la il·lusió d’un bipartidisme amb el PSOE que ja no existeix, tot atiant debats retòrics d’alt voltatge contra un enemic vençut i desorientat.

El PSC, que ha sostingut totes les impostures de la Transició, intenta ara sobreviure embolicant una mica més la troca mentre l’atur puja i els catalans més preparats se’n van a l’estranger. Navarro no té talent ni tan sols per fer de comediant però les seves actuacions distreuen les pors d’algunes persones influents que veuen el procés sobiranista com un risc personal. Per desarmar l’Estatut en temps de vaques grasses, els socialistes van tenir la gran idea de promoure el gestor José Montilla –fets, no paraules–  que va arruïnar la Generalitat. Ara que es comença a respirar un cert pànic, sembla que han decidit distreure el públic posant un pallasso al mig de la pista.

El PSC ha votat a favor del dret a decidir. I què? Si continuem marejant la perdiu, també veurem els Ciutadans votant a favor del pacte fiscal per mantenir el sou de diputat. Com és sabut, si el polític espanyol té el vici de fer les coses “per collons”, el defecte del polític català és donar peixet eternament. Navarro fa el pallasso mentre l’estat ens fa la guerra amb tots els mitjans que té a l’abast. Potser el que passa és que, com que Espanya no ens pot enviar els tancs –perquè necessitaria l’autorització de Berlín i Europa no està per aquests trasbalsos, ni els Estats Units encara menys– utilitza el recurs del circ. Navarro és el Fofó amb sabates grosses que Madrid ens envia per evitar que passem el Rubicó. L’estratègia és tan sòrdida que precisament per això podria tenir èxit.

Al capdavall els espanyols sempre ens han sotmès a còpia de fer-nos abaixar el llistó. Ara que no ens poden bombardejar, però, potser seran ells i els seus pallassos que tocaran fondo abans que nosaltres.

 

La culpa és d’Aznar (FCO)

Ningú no en parla però el principal responsable de la situació actual d’Espanya és el president Aznar. Quan va arribar al govern, després d’ensorrar el partit socialista, va voler restaurar l’imperi espanyol a través de l’economia finançera. Aznar va caure en el mateix error que acaba perdent molts tirans, que és la impaciència i la manca d’imaginació. El petit funcionari d’Hisenda va creure que podria convertir Espanya en una gran potència només imitant, de manera superficial, el model econòmic dels Estats Units. Aznar va oblidar que la base de qualsevol poder és l’element d’originalitat que et fa imprescindible fins i tot pels teus mateixos enemics. Amb els diners que venien d’Europa i de les privatitzacions, va impulsar una elit fatxenda i un liberalisme del totxo que no tenia connexió amb el món real.

Aznar i el seu exèrcit d’analistes van confondre, com li passa a la gent sense cultura, la quantitat amb la qualitat. Van ignorar que el poder econòmic que no se suporta en les armes o en la producció especialitzada és fum. Es van pensar que n’hi havia prou de repetir una consigna per fer-la realitat i que amb quatre duros i dos manuals de liberalisme podrien tornar a colonitzar els indis de sudamèrica i acabar amb el problema basc i català. Malgrat els diners invertits en les FAES, els assessors del govern espanyol van ignorar l’equilibri de forces internacionals convençuts que se’l podrien saltar a la torera. Algun dia caldrà explicar la possible relació que hi ha entre l’Atemptat del 11M i aquella aparició d’Aznar a les Açores al costat de Bush i Blair en el moment de màxima eufòria patriòtica. Les posicions de poder tenen un preu i s’han de poder defensar.

González com a mínim sabia quin era el seu lloc i mai no va intentar passar per davant de França i d’Alemanya; tot el contrari, va bastir el prestigi espanyol a redós seu. Aznar, amb la típica barra de castellà que arriba a la Xina i al cap de dos dies ja hi vol manar, va utilitzar els aventatges d’una Europa que no havia contribuit a construir per impulsar descaradament els seus somnis nacionalistes. Com fan sovint els espanyols, Aznar pretenia pagar-se els deliris de grandesa amb els diners dels altres i encara donar tota mena de lliçons. Zapatero ja s’ho va trobar fet i, com que sempre havia guanyat de carambola, només va haver de reduir la mida de les banderes per poder seguir tirant de veta. L’espanyol mitjà, educat en la retòrica de la Maribel Verdú que surt a defensar els pobres del pervers sistema econòmic amb un collaret de Cartier, es va pensar que amb el tarannà de Zapatero Espanya aniria encara millor.

Mentre hi havia vaques grasses la comèdia del miracle espanyol feia gràcia perquè prestigiava la Unió Europea davant del món i dels països de l’est. Espanya certificava la suposada icària europea per contraposició al policia nordamericà, pragmatic i militzaritzat. Ara que la crisi ha posat de manifest les relacions de poder entre les democràcies occidentals, però, els espanyols han descobert que els diners s’han de tornar quan no tens força per robar-los. Mentre Alemanya repatria l’or i els Estats Units veu retornar a casa les multinacionals que s’havien instal·lat a la Xina, es va posant en manifest que Aznar va dilapidar la frescor que hauria pogut donar a Espanya el fet d’arribar tard a la democràcia copiant models caducs i lligant el patriotisme als diners fàcils.

Una Espanya compromesa amb el dret a l’autodeterminació i el dret a la lliure associació de les nacions hauria pogut ser un mirall inspirador de cara a aquesta Europa que no acaba de trobar una identitat prou forta i flexible per afrontar amb eficàcia els perills comuns. Però mentre Alemanya comprava la seva reunificació i la seva independència dels Estats Units amb modèstia i austeritat, Aznar va hipotecar els estalvis de la classe mitjana de l’Estat per impulsar la seva unidad de Destino en lo universal. Com en els temps de l’or d’Amèrica, l’elit espanyola ha estirat més el braç que la màniga. Ara que els miratges de la globalització s’han esvaït es veu que el cosmopolitisme és una impostura si no planta les arrels ben fondes en la força d’una tradició local. I que el perill no és el nacionalisme, com repeteix amb cinisme la propaganda de Madrid, sinó la idea de l’economia –és a dir, el pla de negoci- que sempre, sempre, hi ha darrere.