Arxiu de la categoria: Articulets

by

Dolor (Avui)

Hi ha dues menes de dolor: hi ha el dolor que, si l’abraces, et fa créixer, i hi ha el dolor que et va arrencant totes les cuirasses i estructures del caràcter fins a llençar- te a un infern solitari i desesperant. El dolor, si és moderat, ajuda a reflexionar, t’abaixa els fums i et recorda la poca cosa que ets. Arribats a un punt, però, només t’animalitza i no et deixa pensar en res que no sigui la part del cos que t’està torturant. Hi ha un moment en el qual el món s’enfosqueix i tu només ets un gos que udola en la tenebra. Davant del patiment dels altres la gent sol tenir més coratge i més sang freda que quan ha de gestionar el seu propi dolor. Per això, quan algú pateix, la majoria de la gent ofereix paraules buides més que no pas consol autèntic. Una de les coses que fa ràbia quan tens dolor és que algú et surti amb discursos existencialistes –necessites canviar de vida i tot això-–, com si el dolor fos un inspector d’hisenda amb gavardina i res passés per accident. Jo mai no prenc decisions, quan em trobo malament, perquè la vida és ondulant i seria com donar al dolor el paper estrella i pretendre que el món segueix un ordre racional. Entre el dolor físic i el dolor moral hi ha una autopista de dues direccions i sempre és més difícil distingir que fer psicologia barata o signar receptes sense tocar el pacient. Quan no et trobes bé el món material s’empetiteix i la riquesa de la vida es refugia en la imaginació. Si el dolor és agut tot es torna negre, però en els moments de calma el món interior s’eixampla i diries que allò de veure les estrelles és alguna cosa més que una metàfora. Al llit, els records retornen amb detalls que havies passat per alt i és com si veiessis el món a través d’una pantalla de cinema. El món moral s’amplia, els judicis guanyen matís. Veus els punts febles de la gent i com el mal va saltant d’una persona a l’altra. El dolor reconcilia l’home amb Déu a través de les preguntes que fa el nen que porta dins. Els records guanyen profunditat i de vegades no saps si plores de dolor o de melancolia per tot allò que vas deixant enrere i ja mai més no podràs viure igual. Naturalment parlo com un amateur. Però ho he passat prou malament per veure que només hi ha dues menes de dolor. El dolor que t’obliga a créixer i el dolor inútil, que només provoca més dolor a tu i als altres.

by

Un duet perfecte (Avui)

Ja vaig dir que Mas i Junqueras farien un tàndem immillorable. Mas és el pont del país cap al passat, cap a la fumisteria infantilitzadora i capellanesca d’aquests articulistes veterans sense ironia que s’han fet un nom defensant tot el que s’ha ensorrat i que encara no han descobert la part de joc que ha de contenir tot article per no caure en el ridícul, tant se val el punt de vista que defensi. Junqueras és el pont del país cap al futur, apunta les formes del català amb consciència històrica –que és la base de totes les altres llibertats– i que difícilment es deixarà enredar per la retòrica d’aquests líders polítics de la generació de l’iPad i el Photoshop que fan discursos del temps de la guerra freda. Mas és Suárez, però sort que té Junqueras perquè sinó acabaria com Companys, convertit en una altra moreneta tràgica. Sense Junqueras, Mas tindria poques possibilitats d’acabar bé el seu mandat –per exemple ara no tindria marge per anar allargant l’aprovació d’uns nous pressupostos i deixar que l’Estat es vagi escanyant amb la seva pròpia corda de botxí. Entre tots dos, fan un tàndem tan bo que, per demostrar que Espanya és un país decent i que encara hi ha esperança, ara els jutges espanyols fins i tot persegueixen princesetes –tot i que no amb tanta mala bava com perseguien empresaris i polítics catalans (no fotem!). Gràcies a Mas i Junqueras, el The Times ja ens tracta de nació i demana a Rajoy que ens deixi fer un referèndum –això sí, amb tres preguntes per dissoldre l’opció independentista i poder continuar drenant l’economia del mediterrani. Mas no deu res a l’oligarquia catalana, aquesta classe dirigent que només aspira a tenir-ho tot pagat i a la resta de país que el bombin. Junqueras sap història i ha vist la jugada. El pont aeri i alguns dels seus columnistes veterans necessiten –o això creuen– que hi hagi un bon terrabastall perquè ells puguin seguir com sempre. Cambó i Companys es van posar d’acord quan ja era tard. Mas i Junqueras han començat a temps, i mentre tothom fa sermons i brama, el seu duet aparentment desafinat sona cada dia més perfecte.

by

Patriotes catalanes (Avui)

Un dels motius pels quals dedico tants articles a la independència és perquè vull veure més patriotes catalanes en minifaldilla. Estic segur que quan siguem lliures les nostres dones tindran més fama que les de París i Nova York. Tants segles d’espoli, i de veure els homes més virils assassinats o fracassats, han fet que les nostres dones siguin fortes com un roure, però massa virtuoses i poc corporals. La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d’estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d’espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid. M’entristeix veure tantes patriotes amb aire mongívol, vestides amb parracs i bosses grans, com si arrosseguessin una gran penitència i una gran responsabilitat. Amb els homes desarmats, les nostres dones han hagut de tenir massa paciència i de fer massa exercicis espirituals. A còpia de defensar l’honor de la nació han agafat gust pel martiri i han perdut l’instint pels capricis cars. Avesades a triar entre cínics i fatxendes o entre falsos sants i beneitons, la dona catalana té tendència a ser una mica bleda, prepotent i inquisitorial. Jo ja tinc decidit que em gastaré la part que em toca de l’espoli omplint la meva aimada de diamants i roba cara, i també li compraré els ginys sexuals més futuristes i de formes més diverses. Amb el seu sentit del limit, forjat durant centúries d’opressió, la dona catalana és la gran esperança d’Occident, però necessita reconciliar-se amb el seu cos. Jo, que pel meu caràcter indomable he tastat figues de molts paners, puc dir que les locals són les millors. Tot i així, encara que la independència és evident que no farà miracles, si alliberéssim el país estic segur que moltes parelles catalanes no semblarien olles a pressió. Em sap greu, i no afavoreix l’economia, que els homes més sencers i les dones més fermes del país sovint no tinguin més remei que aparellar-se amb estrangers.

by

Març Marçot (Avui)

Arriba el mes de març i, encara entre la roba d’abric, les senyoretes eixerides saben fer-s’ho venir bé per començar a lluir les cames i l’escot. Els núvols semblen coixins flonjos, d’un blanc angelical. Els esportistes surten altre cop a correr amb samarreta, els gossos s’estarrufen amb els contrastos del fred i la calor, de vegades inclús esternuden, i les criatures han après a fer les primeres cabrioles amb la bicicleta que els van portar per reis. El cel ha perdut el color de mal de cap i és d’un blau tan intens que la ciutat sembla de joguina. Els arbres pelats trenquen la ingenuïtat de l’ambient i li donen un aire melancòlic. Em sembla que és per culpa dels arbres pelats d’inicis de març que la primavera ens agafa melindrosos. Pensant en els arbres florits se’ns desperta la memòria i, recordant velles passions que ja no tornaran, veiem venir amb neguit les folles aventures que ens esperen. Comença el mes de març i els bars paren les terrasses fins i tot abans que s’omplin de clients. Les cerveses van daurant-se a l’aire lliure i les iaies seuen escurant illes de sol com si fossin granotetes. Després d’un febrer horripilant al llit, surto a passejar i és com si el món em donés la benvinguda. Els restaurants anuncien que ha arribat l’època dels pèsols i l’ajuntament s’ha sentit mozartià i ha posat un piano de cua al mig del carrer perquè la gent gaudeixi del temps i de la música. De sobte veig passar una noia espaterrant, amb aquella punta de sensualitat maligna tan escassa entre les dones del país. Li dic amb cara de preocupació: “Ostres! et vas fer molt mal el dia que vas caure?” Em mira divertida, ha vist que camino com un vell. “El dia que vaig caure? I quan figura que vaig caure?” “Quan vas caure del cel.” “Tu sí que t’has fet mal, vols que t’ajudi a creuar el carrer?” “Si fos per tu jo cauria cada dia.” I hem anat a fer unes olivetes: “T’aviso que encara no puc moure gaire les caderes i que faig olor de medicament.”

by

Stalingrad (Avui)

La setmana passada ERC va superar CiU en intenció directa de vot per primera vegada en una enquesta de CEO. No em costa d’imaginar-me el rosari de secretes satisfaccions i de temors que la notícia haurà causat en les diverses faccions de l’independentisme i de l’unionisme. Madrid i Barcelona són avui dos mercenaris jugant a la ruleta russa davant d’un tros de formatge. Si llegeixen Karl Krauss, el gran escriptor de la Viena fin-de-siècle que va veure, sense poder-hi fer res, com l’imperi austrohongarès s’ensorrava atrapat en les seves pròpies mentides, quedaran impressionats amb les similituds que té el nostre tràgic carnaval. La barreja de democràcia i de prosperitat ha desbordat el sistema moral del catalanisme i de l’espanyolisme, que sempre han estat dues cares d’una mateixa moneda, i si no surt algú immune al verí retòric i el sistema de dependències que l’Estat ha generat després de 300 anys anirem de cap a la catàstrofe una altra vegada. En realitat, importa poc si ERC o CiU tenen més o menys intenció de vot. L’única cosa que importa és resoldre el tort que 1714 va provocar a Espanya i a Europa per evitar que Espanya i Europa ens tornin a caure a sobre. Mas i Junqueras no se’n sortiran l’un sense l’altre. Passi el que passi el panorama polític que ve serà tan diferent de l’actual que preocupar-se per les enquestes és com patir pel lloro dissecat quan se’t crema la casa. El ressorgiment de Catalunya ha despertat tots els fantasmes creats pel frankenstein espanyol. Ara el perill és que la por, que té formes molt diverses i subtils, se’ns mengi com d’altres vegades. Compte amb allargar la convocatòria del referèndum amb càlculs sofisticats. Si hem arribat fins aquí ha sigut perquè hem agafat el monstre per sorpresa. El general Prim, la Lliga de Cambó i l’ERC de Companys els va destruir l’excés de sofisticació. Rússia ha resistit totes les invasions gràcies al seu fabulós hivern. L’hivern, a Espanya, sempre és moral. Quan s’hagin destruït tots els valors ja no hi haurà res a fer.

 

by

Parlament autonòmic (Avui)

Ara es vol escampar la idea que la majoria favorable a la Declaració de Sobirania obtinguda al Parlament és insuficient per anar cap a la independència. Una part dels opinadors no vol entendre que el Parlament és una institució autonòmica i que, per tant, el seu paper en aquest procés haurà de ser secundari, si es va de veres. El poble català no pot estar en mans de 135 diputats engreixats per l’Espanya Autonòmica que no haurien pogut fer carrera política sense l’acceptació tàcita de l’espoli fiscal, de la destrucció de la cultura catalana a València i a les Illes Balears i de la marginació de les memòries que qüestionaven la unitat d’Espanya. Legitimar el Parlament és una forma indirecta de legitimar la Constitució. La nova legitimitat només es podrà construir a partir dels líders dels partits que es van presentar a les eleccions dient que farien un referèndum que no cabia en la legalitat vigent i que, tot i així, van treure una majoria indiscutible. Donar al Parlament una legitimitat que no sigui merament instrumental és trair el mandat dels electors. Una prova que els nostres diputats estan lligats als interessos de Madrid és que, mentre al carrer cada cop hi ha més germanor entre els catalanoparlants i els castellanoparlants, en el Parlament la divisió cada vegada és més marcada i violenta. La Declaració de Sobirania no ha posat en evidència la realitat social, sinó els mecanismes que han servit per fer xantatge al país durant 30 anys de democràcia. Igual que l’Estat espanyol, el Parlament autonòmic trontolla perquè la política ha servit de refugi a massa gent en un país construït sobre bases injustes i anticatalanes. Si Catalunya vol un estat no pot fiar-ho tot a un grup de persones preocupades per conservar –legítimament– una posició social que encara està massa lligada al règim que es vol superar. El Parlament pot servir de pont per creuar el riu, però difícilment podrà representar el país que vol la independència. Per això cal fer un referèndum.

 

by

Hollande juga a la Grande Armée (FCO)

La mateixa setmana que la Comissió Internacional de Ciutadans Europeus (ICEC) presentava a Barcelona la campanya per recollir un milió de signatures a favor de l’autodeterminació dels pobles, les portades dels diaris anaven plenes d’imatges dels Mirage francesos intervenint a Mali. Sense rebre crítiques obertes, la guerra impulsada per París ha aixecat entusiasmes sospitosos i silencis suspicaços. L’últim número de The Economist inclou una peça irònica titulada una cosa així com ara: “Diccionari per entendre el nou doble llenguatge francès”. No hi ha cap referència a la guerra, però no fa falta. La intervenció ha provocat poques discussions entre els membres del Consell de Seguretat de la ONU, on hi ha Rússia i la Xina. Justament per això a ningú no se li escapa que França ha tornat a anar a la seva, quan més motius hi hauria perquè, en l’àmbit militar, els països democràtics anessin tots a la una.

De moment, els tuaregs ja han dit que estan contra la intervenció francesa i que esperaven resoldre el conflicte per la via política, com a Kosovo, establint acords amb els Estats Units. Mentre França persegueix la seva grandeur a l’Àfrica, el Japó i la Xina amenacen de fer-se la guerra i Israel es planteja un atac preventiu contra l’Iran. La militarització de la vida política internacional posa en perill les fites de la globalització i amenaça de donar una mala sortida a la crisi, intensificada en bona part per l’entrada de les antigues colònies europees a l’economia mundial. A Europa, com ja ha passat d’altres vegades, un augment de la tensió militar serviria per aturar els moviments democratitzadors i per estroncar el procés d’integració política que tan necessari és per mantenir la pau al món. El continent serà una referència dels valors democràtics o no serà referència de res. La història, la demografia, la cultura no ens permeten jugar cap altre paper, per més que Zapatero-Hollande miri d’amagar les promeses que ha incomplert jugant a fer de petit Napoleó.

França es reivindica en nom d’una Europa que no existeix ni té sentit perquè les bases del contracte social que l’havia fet possible s’han extingit i perquè el món només serà favorable als països democràtics si el talent i la cultura es consoliden com la base de l’economia. Les fronteres militars han canviat i els països europeus que viuen millor són els que tenen una despesa militar modesta, i aposten per delegar la defensa en els Estats Units i l’OTAN. Mentre Irlanda recull els fruits de la política d’austeritat, i la Gran Bretanya redueix la despesa militar i accepta referèndums d’autodeterminació, Hollande juga a la Grande Armée. Amb la seva cara de burgeset del II Imperi, el president socialista ens recorda quin país va introduir a Europa la cultura política dels otomans, mentre els turcs es plantaven a les portes de Viena. París busca una solució a la crisi amb una medicina que, a Europa, ja no podria funcionar ni tan sols destruint la unitat tan fatigosament forjada. Des de fa uns anys, alguns països han pretès que les fronteres no eren importants, alhora que la seva política es dedicava a sacralitzar-les. Ara, amb la crisi, cada dia se’ls veu més el llautó.

 

by

La Cup (Punt/Avui)

Els detalls més significatius del debat d’investidura es van produir  durant el discurs del portaveu de la CUP, David Fernàndez. Mentre Jordi  Cañas es va encendre, el president Mas va agrair el to de Fernàndez i el va rebatre amb un grau d’empatia que hauria estat impensable fa uns  anys. La conseqüència més positiva del resultat electoral és que ha  obligat els partits a deixar de banda el folklore guerracivilista.  Alguns tertulians atien els fantasmes del passat, però al carrer no hi  ha la divisió dels anys 30, i la memòria històrica potser aquest cop  servirà d’alguna cosa. La CUP desperta l’inconscient polític del país  més profund i democràtic, i més castigat per la repressió. La CUP ve  dels càtars, dels remences, dels segadors, dels últims defensors de la  Barcelona el 1714 i també dels carlins i els anarquistes –abans que  fossin espanyolitzats, després de l’assassinat del Noi del Sucre. Els  nois de la CUP són fills de la tradició de la defensa de la terra i, si  són prou disciplinats per no cremar-se a foguerades, tindran un paper  influent ara que els mapes i la geografia s’han tornat tan importants.  És veritat que el seu discurs antisistema costa d’empassar a les elits  europees. De fet, representen tots els valors pels quals l’Europa  colonial sempre ha tendit a mirar d’aniquilar-nos. Tot i així, Europa ja no és el centre del món, i la CUP diu veritats que podrien ajudar a  regenerar l’ànima del continent i la xarxa urbana que els estats nació  han destruït els últims 300 anys. Amb la seva memòria d’elefant, la CUP  infondrà coratge al Parlament i posarà en evidència el fals idealisme  democràtic de partits com Ciutadans, més pensats per valencianitzar el  país i per canviar els beneficiaris de la corrupció que no pas per  convertir Catalunya en Suïssa. Amb la CUP, es veurà fins a quin punt els partits d’herència comunista o feixista tendeixen a sacralitzar les  lleis. Ara sí que podem dir que ja hi som tots. El president Mas, que  representa la capacitat de resistència del país; Junqueras, que és  l’astut, i Fernández, que és el més valent de tots.