Arxiu de l'autor: enricvila
Marta Rovira (el singular digital)
Kissinger i el 1714 (FCO)
Les esquerres (Avui)
Ciutats en el desert (FCO)
Recordo un The economist que portava la foto d’uns xinesos fent tai xi amb mascareta envoltats d’una boira de color de plom afrosament densa. Cada hivern la pol·lució paralitza Beiging i algunes altres ciutats de la Xina. Si els nivells de contaminació acceptables se situen en un límit de 25, Beiging pot arribar a tocar un nivell de 1000. Està acceptat que milers de xinesos moren cada any per culpa de la pol·lució. Els càncers de pulmó s’han multiplicat per cinc en els últims 30 anys de progrés econòmic. L’augment del nivell de vida ha sigut proporcional a la tendència de la gent a protestar per les coses que no li agraden i la mala qualitat de l’aire és un motiu de queixa recurrent.
Els americans, que la saben molt llarga, fa anys que publiquen els nivells de pol·lució de Beiging a través de l’ambaixada i el servei s’ha fet tan famós que enguany, per primer cop, el govern va començar a fer públiques les dades d’una setantenta de ciutats del país. Les ciutats occidentals van trigar anys a netejar l’aire que els va deixar el procés d’industrialització i és difícil que la Xina pugui fer compatible el creixement i l’ecologia, per això alguns xinesos s’empipen si els insinues que els ossos polars i les tortugues marines es moren per culpa seva.
Tot i així, a mesura que la Xina va deixant enrere la gana, alguns ciutadans comencen a criticar la política de condicionar-ho tot a l’economia. També van sortint experts que pensen que la Xina és un polvorí perquè ha esgotat la base del seu creixement que consistia a portar gent del camp a la ciutat i a fer-la treballar barat. És un fet que els sous s’han disparat i que moltes empreses americanes se’n tornen a fabricar als Estats Units. Alguna multinacional que s’ha quedat, com ara HP, ha multiplicat per cinc els sous dels treballadors en un any. Així alhora que la majoria dels experts donen per fet que la Xina esdevindrà una economia més gran que els Estats Units ben aviat, hi ha un rum-rum que fa que certa gent que se la miri amb aprensió, com si qualsevol dia pogués fer un pet com un aglà.
També hi ha la teoria que els xinesos tenen els Estats Units agafats pels collons perquè han comprat bona part del seu deute, però podria ser exactament el revés, perquè, com obligues el primo de Zumosol a pagar els seus deutes si és un client que no et pots permetre perdre i no el pots amenaçar militarment? El que sembla clar, mirant el preu del diner dels Estats Units i de la Xina, i ara la devaluació de l’euro, és que s’està gestant una mena de guerra comercial. Quan l’economia va malament una de les sortides habituals és la indústria armamentística. Una altra indústria que creix quan es necessiten diners ràpids és la de la construcció, sobretot si hi ha més urgència de diners que no pas idees -aquí en sabem alguna cosa.
A la Xina i d’altres països asiàtics emergents els americans han guanyat un cabàs de quartos dissenyant ciutats del no res. Són ciutats que pretenen tenir totes les comoditats de la vida occidental i aparentment cap dels seus defectes. Aquestes ciutats es presenten amb tota la mena de complements futuristes. El problema és que el valor d’una ciutat, igual que el valor d’una dona, depèn de la història destil·lada, dels encants que ja estan amortitzats. En una ciutat nova de trinca tot s’ha de pagar, per això la majoria d’aquests projectes urbans d’ultimíssima generació no acaben d’arrencar, malgrat les promeses d’una vida idíl·lica que fan les promotores.
Per part dels americans és una jugada intel·ligent portar les relacions internacionals al terreny de les ciutats perquè amb els paradigmes dels Estats nació, materialistes i quantitatius, Occident ho tindria cru per competir amb Àsia. No obstant això, ara es veu que els xinesos han introduït la moda de les ciutats instantànies a l’Àfrica. Naturalment a l’Àfrica el futurisme és més limitat -limitat per la limitació de diners- i els nous complexos urbanístics que els xinesos hi edifiquen en nom dels negocis i el progrés ni tan sols es justifiquen des del punt de vista de la recerca tecnològica. N’he vist fotos i algunes d’aquestes urbs noves de trinca, com ara l’angolesa Nova Cidade de Kilamba, a més d’estar més buides que el desert, semblen una versió repintada de Bellvitge.
Mucha policía (Singular Digital)
A Espanya tenen tendència a qualificar-nos de nazis. Probablement el pioner va ser Diego Sevilla, tot i que la història no el recordi. El 1963, en plena dictadura de Franco, Sevilla va titllar de nazi el llibre de Joan Fuster El país valenciano. Aleshores Sevilla era el president de la Diputació de València, de manera que l’insult tenia un inquietant aire d’acusació oficial. De fet Sevilla no sols va titllar el famós llibre de Fuster de nazi, també el va qualificar de comunista i de separatista, tot alhora, posant un adjectiu darrera l’altre. Era l’hivern de 1963 i encara no feia vint anys que els supervivents de la División Azul havien tornat de Rússia, on havien anat a ajudar l’exèrcit de Hitler plens d’entusiasme i d’esperit solidari. Les imatges de l’holocaust que havien commocionat el món eren una mica més recents; Goering i els seus amics no van ser penjats fins el 1946.
L’aliança amb els Estats Units havia permès Franco girar pàgina sense problemes i el feixisme estava mal vist fins i tot a Espanya. Malgrat que era prou gran per saber com les gastava el règim, Fuster va quedar esparverat per la campanya que la premsa va muntar contra el seu llibre i especialment per aquest insult que, aleshores, encara no estava tan gastat com ara. L’escriptor de Sueca explica l’episodi en una carta a Pla el febrer de 1963. Jo la vaig llegir en un llibre d’Isidre Crespo dedicat a la relació entre tots dos escriptors, un d’aquests llibres editats a València que aquí llegeixen quatre gats i que em va deixar un amic que no veig gairebé mai -per culpa meva. Fuster escriu a l’autor del Quadern Gris qualificant Sevilla d’energumen i Pla li respon que els atacs demostren que està tenint un èxit que ningú no s’esperava. Crida l’atenció l’èmfasi que posa a recomanar-li que eviti de menysprear els espanyols que l’ataquen. El llibre és una victòria política i la política demana paciència, li diu Pla.
Em sembla que l’escriptor de Palafrugell veia molt clar que un atac sense solta ni volta és tan perillós com un elogi desmesurat. La llibertat comença per la capacitat de pensar al marge de les trampes emocionals que et paren amics i enemics per controlar-te. Per mi, encara que no sigui tan periodïstic, resulta igual de nociu que es compari Mas amb Hitler com que es nomeni Pujol espanyol del año. En el fons només són dues cares de la mateixa relació de dominació que hem permès durant tants anys. No sé de què ens escandalitzem ara, ni on volem arribar amb aquests atacs de dignitat. Deu ser que ens en queda poqueta.
Jo, personalment, no he llegit ni tampoc no he conegut mai cap espanyol interessat a tenir raó, tocant a la qüestió de Catalunya. Ni tan sols Ortega i Gasset, amb les seves idees de gran pensador europeu, hi veia gaire clar quan entrava en aquest tema. Quan un espanyol parla de Catalunya li surt el policia; vegades és un policia bo i d’altres un policia dolent, però sempre li surt el policia. Tan se val que l’espanyol hagi nascut aquí, si és un espanyol autèntic li sortirà el policia. Per això el franquisme va funcionar, dintre de tot, encara que alguns fessin veure que hi estaven en contra o que el combatien.
Per acabar explicaré una anècdota. Quan l’Enric Juliana va presentar Modesta España a Barcelona -a la seu de RBA- va ser còmic de veure com un inofensiu discurs del conseller Mascarell va acabar amb el Secretari de cultura de l’Estat, José Maria Lasalle, parlant amb gran erudició de la matança de jueus que els romans van fer a Masada, el 73 després de Crist. L’auditori de patums va quedar escandalitzat pel to d’advertència que es desprenia del paral.lelisme. A mi no em va estranyar. L’únic objectiu de tot espanyol quan parla de Catalunya és preservar l’autoritat. És perfectament humà. Els beneficis de la dominació són superiors a la vanitat de demostrar dos dits de front. Però això no vol dir que no el tinguin. De vegades, com el senyor Lacalle, fins i tot aconsegueixen demostrar que la brutalitat i la lectura no són incompatibles.
Tots som fills de Montserrat Caballé (FCO)
He seguit amb molt d’interès el cas de la Clara Ponsatí. No fa gaires anys -realment en fa molt pocs- si la doctora Ponsatí hagués acusat a la Càtedra Príncipe de Asturias de vetar-la per independentista no sols no hauria tingut cap repercussió als mitjans sinó que hauria estat presa per boja i avui la seva carrera estaria acabada -se la consideraria una persona problemàtica.
No ho dic per treure mèrit a la denúncia. Conec el caràcter discret i resolutiu de l’acadèmica i em sembla que ens ha fet un favor a tots. No obstant, seria perillós oblidar que, fins no fa gaire, molts dels que ara s’indignen i demanen explicacions -fins i tot a la mateixa universitat de Georgetown- no haurien dubtat de fer l’orni i abandonar la professora a la seva sort.
Segur que als Estats Units la democràcia funciona millor que a Espanya però el problema que ha tingut la doctora Ponsatí no té a veure amb la democràcia sinó amb la nostra manca de poder. El problema és que no hi ha cap institució que defensi la catalanitat amb un mínim de força. Mentre la raó d’Estat era omnipotent, qualsevol discurs que qüestionés el nucli del poder era fàcil d’eliminar sense contemplacions. Ara que les fronteres militars han canviat, també han canviat les fronteres de l’heterodòxia política i acadèmica i això genera una incertesa que ens dóna aire i ens permet reivindicar-nos.
Sempre que hi ha una crisi forta els marginats de la història tenen l’oportunitat de fer sentir la seva veu, però poques vegades aquesta veu té prou substància i s’expressa amb prou grandesa i determinació per arribar a consolidar-se. A Catalunya hem tingut molta capacitat d’adaptació i això ens ha permès fer la viu viu i de vegades fer coses brillants sense deixar de Ser. No obstant, a l’hora de defensar els nostres interessos, ni tan sols aquests últims 30 anys de democràcia no hem tingut gaire èxit més enllà del àmbit individual -cosa que com s’ha vist tampoc acaba sent una solució.
El cas de la Ponsatí m’ha fet pensar en alguns amics meus descarrilats i en una nota escrita durant un viatge a Viena, que recorda d’on venim i amb quina rapidesa ha canviat l’ambient. No la transcric per escarnir la Montserrat Caballé si no per recordar que fins no fa gaire pràcticament tothom donava per bo callar o canviar de pensament per defensar interessos molt més petits que els de la cantant. És bo tenir-ho present. La transició catalana no anirà gaire lluny si és una transició a l’espanyola, cofoista i desmemoriada, que es treu les puces de sobre i agafa els raves per les fulles.
Aquí va el text.
10.4.2007
“… Aquest migdia hem tornat a quedar al Hall de l’Hotel, i allà l’hem trobat, donant conversa a l’ambaixador amb la corbata una mica torçada. Venien d’una reunió i ens esperaven per dinar. El quadre era graciós perquè el Lluís és baix i rodonet i l’ambaixador ja he dit que és un armari d’home. Parlaven: el Lluís amb la seva gesticulació napolitana i l’altre amb el gest ample i buit de les persones distants i protocolàries.
De sobte una senyora grassa, vestida d’un vermell extrem, els ha interromput. Era més alta que el Lluís i per fer conjunt amb el seu vestit estrafolari duia un barret també vermell ple de flors blanques. Volia saber si el Lluís era el marit de la Montserrat Caballé. La Caballé tenia actuació a l’òpera aquesta nit i resulta que sempre que viatja a Viena es fa allotjar al Sacher. La senyora estava convençuda que el Lluís era el seu marit i, astorat, el Lluís li deia que no però la senyora no se’l creia i insistia.
- Digui-li a la seva muller que vull ajudar Andorra a ser un país independent, li deia la dona en el moment que hem arribat nosaltres.
- Andorra ja és un país independent, senyora -li has respòs el Lluís, contenint-se com si estigués en un acte oficial i li haguessin tirat pols de pica pica a la camisa.
- Però…
- Si em disculpa, aquests amics m’esperen per dinar i tenen gana.
Alleujat que haguéssim arribat, el Lluís s’ha girat cap a nosaltres i ha deixat la senyora a punt per agafar la porta giratòria de l’hotel. Tot dinant ens ha explicat que la Caballé li va donar un disgust, quan era secretari de la presidència. Va fer un recital a la Xina de cançons populars catalanes i l’agregat militar espanyol les va considerar subversives. La premsa de Madrid s’hi va agafar com un gos rabiós i la Caballé es va esverar. Una matinada la diva va trucar al Lluís plorant, dient-li que la seva carrera se n’anava en orris. El Lluís, mig adormit, li va dir que no patís, que ja en parlarien l’endemà i que ho arreglarien.
La Generalitat va donar explicacions a la premsa, però la Diva no en va tenir prou i al cap d’un temps el Lluís va saber que la cantant havia enviat una carta a la casa reial proclamant la seva adhesió a la unitat d’Espanya i assegurant que havia cantat a Xina obligada per la Generalitat.
Un altre català que tenim hostatjat al Sacher és Josep Borrell. El vam trobar ahir a la nit esperant l’ascensor una mica tibat, com és ell, amb aquell somriure enigmàtic que se li fa a la flor dels llavis, prims com una ganiveta.
Amb el Salvador, veníem de comprar un parell de pastissos a la botiga de l’hotel. La nissaga dels Sacher és important a Austria. A més de donar nom al pastís nacional i a una cadena d’hotels de luxe, és el bressol del sadomassoquisme. Leopold Sacher-Masoch va ser un escriptor supervendes del segle XIX, fill d’un oficial de policia, que avui és conegut pels seus gustos sexuals i per la novel·la on els teoritza: La venus de les pells.
I bé: havíem comprat uns pastissets per les nostres respectives i anàvem a deixar-los a l’habitació, aquestes habitacions folrades de verd, d’un verd cremós que recorda les cúpules dels palaus de la ciutat i que, a còpia de llits amples, cobrellits suaus i coixins pertot arreu, t’omplen el cap d’animalades. Jo començava a desgranar una de les meves teories : “Una dona que no es posi calenta amb una mica de xocolata és que no t’estima; si una dona no te la guanyes ni engreixant-la, val més plegar.” I de sobte he quedat parat com si hagués vist un fantasma: “El Borrell!”
L’expresident del parlament europeu esperava l’ascensor, i es mirava la complimentosa hostessa que l’acompanyava amb els seus ulls petits i minerals. No sé què hi feia, a Viena, ni en un hotel tan ple de gent de dretes, on probablement circula diner negre (potser torna a investigar delictes fiscals o potser és que, a Espanya, defensar els pobres surt massa a compte). Em va cridar l’atenció veure que, malgrat la seva nova vida, conserva aquella excel.lent figura de l’època austera, quan era ministre d’Hisenda i no en deixava passar ni una. Agafar ascensors no li ha fet perdre el físic d’sportman.
El Lluís ha evitat de saludar-lo, té clavat al cor els anys en què el PSC parlava de CiU com el partit dels banquers i la burgesia opulenta. Mai no tinc tant viva la sensació de pertànyer a una nació com quan viatjo: arreu on vaig trobo compatriotes i m’adono de fins a quin punt estem agermanats per odis africans que fan bons aquells versos que Josep Maria de Sagarra: “Dolça Catalunya/pàtria del meu cor/ qui de tu s’allunya/ refot, quina sort!”
Demà tornem a Barcelona.”
(Ara que rellegeixo aquest text penso que em faria molta mandra tornar enrera).
Breu història de la Rambla (FCO)
Sr./ Sra.,
Breu història de la Rambla parteix de dos principis generals: el primer, que els Estats han perdut el monopoli del coneixement i que les ciutats els han pres el relleu com a unitat de comprensió del món i, el segon, que la Rambla és el carrer de Barcelona que serveix per explicar millor l’excepcionalitat que representa Catalunya dins d’Europa i el paper que hi juguem els catalans.
He mirat d’escriure un llibre fresc i curt, i també tumultuós, on passessin moltes coses en poc temps igual que passava a la Rambla en les seves millors èpoques. El llibre es pot llegir com una història de Catalunya explicada a través del seu carrer major o com una mena de llibre de visita que recull observacions i anècdotes protagonitzades per figures més o menys famoses que han passat per Barcelona en una època o una altra.
Un dia vam comentar amb el Quim Torra les dificultats que es trobaria l’Ajuntament per reformar la Rambla a causa del monopoli que n’ha tingut certa esquerra i de l’ús que el franquisme en va fer per mitificar la misèria a la qual havia condemnat els espanyols. De seguida vaig pensar que una manera de fer feina podia consistir a mirar de reconciliar el carrer amb la ciutat. A molts barcelonins la Rambla ens entristeix perquè ens sembla que no representa els valors de la Catalunya que nosaltres ens imaginem els dies optimistes, quan marxem de viatge i ens enyorem o llegim a les hemeroteques els articles dels anys daurats de la nostra premsa.
Com que la primera condició de l’amor és el coneixement, he mirat de comprendre el paper que el passeig ha jugat en la història del país i la seva capital. He mirat d’explicar els ideals que la Rambla va arribar a representar, i el món que a través seu van arribar a veure els vianants quan hi feien vida. He mirat de transmetre les il·lusions i les converses que circulaven pel passeig en la seva millor època i d’explicar com, després de 1714, la vida de la Rambla va modernitzar la identitat dels catalans.
El llibre repassa la història del passeig, però també l’evolució de la seva imatge i el procés històric que ha fet que molts barcelonins avui la menyspreïn o la trobin xavacana. Al meu entendre, el prestigi de la Rambla és fruit de la lluita del país per reprendre el camí que va estroncar la derrota de 1714. Així s’explica que aquest famós passeig, que havia de glorificar un rei absolutista i una Espanya castellana, s’acabés convertint en un símbol de la democràcia i la catalanitat abans de caure en les grapes del franquisme i dels anys de propina que van venir després.
Si entenem la història d’Europa com una lluita entre l’Estat i la Ciutat, entendrem perquè la Rambla encara avui fascina als turistes. Entre el segle XVII i el segle XVIII les ciutats van passar de ser un espai de llibertat a convertir-se en una presó dedicada al cultiu de mà d’obra barata i de carnassa per als exèrcits. Els reis van anar posant les ciutats al seu servei i van utilitzar-ne la força per homogeneïtzar els seus territoris i crear una indústria militar i mercantil depredadora, basada en el prestigi de la quantitat.
L’atracció gairebé hipnòtica que exerceixen les grans capitals parteix de la seva posició originària com a representants de la força d’aquest poder constituït. L’encant de Barcelona, i especialment l’encant de la Rambla, ve de representar tot el contrari. En pocs carrers com a la Rambla es veu tan clar que una ciutat és el resultat de la tensió que s’estableix entre els interessos de la gent i els interessos del poder. La Rambla ens recorda que els plans dels urbanistes i els buròcrates tenen un límit i que, a diferència de la majoria de ciutats d’Europa, Barcelona no s’ha deixat mai dominar del tot.
Mentre que la majoria de països són producte dels Estats, a Catalunya la consciència nacional s’ha forjat a les ciutats. La Rambla és única perquè, a banda dels Estats Units, cap altre país ha reivindicat la llibertat amb el romanticisme i la passió que ho ha fet Catalunya. La Rambla és fruit de la lluita per la supervivència d’un país que després de 1714 va quedar fora de context i que, en certa forma, és la baula perduda d’alguns valors positius que Europa va anar arraconant amb el pas de l’edat mitjana a l’època moderna.
A través d’anècdotes i de testimonis, el llibre explica una història crua i bèstia, plena de violència i de decepcions. La gràcia és que ho fa sense dramatisme, amb el punt de joc i d’alegria que demana el passeig i que, personalment, a mi sempre m’ha permès mantenir la moral alta en tots els àmbits de la vida. Com que el llibre es planteja a través de la idea que la Rambla és un mirall de les relacions entre el poder i la ciutat, alguns lectors potser trobaran a faltar un final més incisiu, que relacioni de forma més directa el vincle entre la poca qualitat de la Rambla actual i la política dels últims 30 anys. Ara que tothom escriu llibres sobre la independència, però, jo ja sóc postindependentista i dono moltes coses per enteses. Per això vaig preferir guardar-me uns quants rocs a la faixa i acabar amb flors i violes, explicant perquè la Rambla és una oportunitat que hem d’aprofitar.
Naturalment, són lliures de comprar el llibre que vulguin: però jo si fos de vostès, mira, aquest Sant Jordi compraria el meu.
Dolor (Avui)
Hi ha dues menes de dolor: hi ha el dolor que, si l’abraces, et fa créixer, i hi ha el dolor que et va arrencant totes les cuirasses i estructures del caràcter fins a llençar- te a un infern solitari i desesperant. El dolor, si és moderat, ajuda a reflexionar, t’abaixa els fums i et recorda la poca cosa que ets. Arribats a un punt, però, només t’animalitza i no et deixa pensar en res que no sigui la part del cos que t’està torturant. Hi ha un moment en el qual el món s’enfosqueix i tu només ets un gos que udola en la tenebra. Davant del patiment dels altres la gent sol tenir més coratge i més sang freda que quan ha de gestionar el seu propi dolor. Per això, quan algú pateix, la majoria de la gent ofereix paraules buides més que no pas consol autèntic. Una de les coses que fa ràbia quan tens dolor és que algú et surti amb discursos existencialistes –necessites canviar de vida i tot això-–, com si el dolor fos un inspector d’hisenda amb gavardina i res passés per accident. Jo mai no prenc decisions, quan em trobo malament, perquè la vida és ondulant i seria com donar al dolor el paper estrella i pretendre que el món segueix un ordre racional. Entre el dolor físic i el dolor moral hi ha una autopista de dues direccions i sempre és més difícil distingir que fer psicologia barata o signar receptes sense tocar el pacient. Quan no et trobes bé el món material s’empetiteix i la riquesa de la vida es refugia en la imaginació. Si el dolor és agut tot es torna negre, però en els moments de calma el món interior s’eixampla i diries que allò de veure les estrelles és alguna cosa més que una metàfora. Al llit, els records retornen amb detalls que havies passat per alt i és com si veiessis el món a través d’una pantalla de cinema. El món moral s’amplia, els judicis guanyen matís. Veus els punts febles de la gent i com el mal va saltant d’una persona a l’altra. El dolor reconcilia l’home amb Déu a través de les preguntes que fa el nen que porta dins. Els records guanyen profunditat i de vegades no saps si plores de dolor o de melancolia per tot allò que vas deixant enrere i ja mai més no podràs viure igual. Naturalment parlo com un amateur. Però ho he passat prou malament per veure que només hi ha dues menes de dolor. El dolor que t’obliga a créixer i el dolor inútil, que només provoca més dolor a tu i als altres.
Els dos partits (FCO)
A Catalunya estan creixent dos grans partits que aviat s’escamparan per tot Europa: el partit de l’esperança i el partit de la por. Penseu què hauria passat si el juliol de 1936 els carrers de Barcelona no haguessin estat presos pel terror; si el gruix del país s’hagués desfet de les rancúnies, les presses i els temors i s’hagués concentrat a defensar la llibertat i l’ordre. Ja sé que simplifico. Però què hauria passat si la democràcia hagués resistit a Catalunya, com va resistir quatre anys més tard a la Gran Bretanya? Quin missatge hauríem enviat a Europa, si els catalans -no pas els anarquistes, els comunistes o els republicans- haguessin vençut el feixisme?
Aquesta vegada val més que ens fem les preguntes correctes perquè, per més errors que cometi Madrid, i més grotescos que sonin alguns dels seus discursos, la història ens tornarà a posar a prova. Des de la Transició hem vist com els homes més brillants abandonaven la rectitud dels esperits superiors per especular amb els diners i la política; hem vist com es promovia una literatura frívola i com els joves creixien menyspreant la idea de la responsabilitat i de l’honor. Maria Antonieta repartia croissants a l’entrada del palau amb una alegria cada dia més desesperada per tenir la gent contenta. Quan es perd el sentit de la transcedència també s’acaba perdent el sentit de la realitat.
L’esquerra està desorientada perquè encara no ha reconegut fins a quin punt el colonialisme i el postcolonialisme van contribuir a sufragar l’estat del benestar. Sap greu dir-ho però els diners dels nostres hospitals se’ls gasten a Dubai amb els Lamborginis que la ciutat ha posat als policies perquè patrullin amb glamur. Les retallades van quedar vistes per sentència amb les grans manifestacions contra la guerra de l’Iraq. N’hi ha prou de mirar-se sèries nordamericanes per veure com es van gestant formes de tirania cada dia més sofisticades, i com la crisi de valors dóna una major influència a les actituds individuals.
Com sempre que s’ensorra un món, les virtuts que normalment s’atribueixen a la moral -sensibilitat, honestedat, empatia, decència, etcètera- esdevenen valors polítics d’alt voltatge. La circumstància històrica ha canviat i amb els canvis ens tocarà créixer o naufragar. Lincoln o Churchill no haurien destacat sense l’enrunament que van viure al seu voltant. Ens pensàvem que la caiguda del mur de Berlin ens havia deixat la gestió del dia a dia i ens ha deixat un merder de ca l’ample. Les grans potències democràtiques no saben què volen. Sense els grans sistemes ideològics de pretext, viuen atrapades entre els interessos de les grans corporacions i el caràcter infantil i capritxós de la massa ciutadana que han mal educat.
Catalunya ha viscut segles en un món hostil i l’esfondrament de les velles hegemonies ens dóna marge per millorar la situació i una experiència valuosa, que a molts d’altres països ve de nou. Europa viuun revifament de la tradició molt convenient. No obstant això, em fa l’efecte que, a Catalunya més que enlloc, el futur vindrà determinat per la relació que s’estableixi entre els partits l’esperança i de la por. No són partits que es corresponguin a l’independentisme i a l’espanyolisme, tot i que de cara enfora ho pugui semblar. Llançats a la intempèrie, en els propers anys les actituds i situacions individuals tindran més importància que les institucions i els clans vigents. Totes les transicions queden marcades per petites accions individuals de caràcter heroic o mesquí que es poden enquadrar en un d’aquests dos partits, i que marquen el destí de generacions.
