Dietari (Hello, London!)

Dilluns

Ja hi som, Londres. La senyora que m’acull em tracta amb aquesta amabilitat dolça i una mica absent de les persones bones que ja no esperen res de la vida. Ho he vist en d’altres persones que han patit, que hi són i que no hi són. Donen i van passant. De vegades, el dolor és tan fort que els costa de creure que la realitat sigui real. Quan he arribat  s’acabava Gent del barri, que aquí encara dura. Hem parlat de l’Angie, aquella dona alcohòlica i despentinada, tan sarcàstica, que figurava la mestressa del pub. Era el meu personatge preferit, no sabia que l’actriu és la dona del guitarrista Bryan May. La meva habitació té un petit lavabo amb dutxa que m’anirà molt bé. Estic en un complex residencial dels afores, una mica entaforat i atapeït. El pis es nou, i està ben cuidat i net, però tot ell té un aire de solució provisional que diu molt de la mestressa.

Dimarts

El porter de l’escola d’anglès sembla un porter de discoteca, li agrada massa dir “my friend”. Dues frases apreses a classe: “We aren’t put on earth to enjoy ourselves”, i “he’s a hen pecked husband”. La primera és facil d’entendre i és molt british, de quan els anglesos dominaven el món i el circuit de forats sadomasoquistes. La segona es diu dels homes que estan casats amb una llauna de senyora. M’ha fet pensar en l’expressió catalana “tenir ulls de pollastre.”  El significat és facil d’imaginar, si penses en una cara. La professora Rottenmeier tenia ulls de pollastre. Els pollastres distingeixen amb molta precisió el gra de la sorra, és a dir que la dita escau a persones torracollons i llepafills. Em sembla que el “hen pecked husban” és una figura estesa a Catalunya -molt més que no pas el hen pecked wife, diguem-ne. Però això no es pas culpa de les catalanes.  Ja he escrit alguna vegada que, sense les nostres belles, no quedarien ni les engrunes del país. Quina culpa en tenen , que després de tantes guerres perdudes, hagin de triar i remenar entre una densitat tan alta de calçases?

Dimecres

Mirant els comentaris que he rebut aquests dies al bloc s’entenen moltes coses -la nostra condició de cornuts, per començar. Des de l’any que vaig publicar el llibre del Barrera que no vivia amb tanta consternació el fàstic de pertànyer a un país tan absurd i tan ple d’imbècils. Aquests dies val més no circular per internet.

Dijous

Aquests dies que era a París, a ca la Xènia, em deixava portar pel seu costum de dir, abans de tancar la porta de casa: “Me’n vaig a París!” Aleshores, sortia de l’Ile de Sant Louis per un dels ponts i ja era a París. Ara que em trobo a Londres (tècnicament, com a mínim) he de caminar fins a l‘underground pel voral d’una carretera atrotinada i aguantar 33 minuts dins d’un vagó humit i ple de gent, que sembla el ventre d’una oruga. Quan he sortit aquest matí, li he dit a la mestressa: “Me’n vaig a la fàbrica”, i s’ha posat a riure. M’agrada molt, Londres, però és una fàbrica. Em sembla una fàbrica quan hi vaig i m’ho sembla quan me’n torno. A París semblava que cada dia fos divendres. Tu miraves les terrasses i la gent sempre feia cara de poder allargar el café o el vinet una estoneta més. Aquí ningú no bada, tothom fa cara de portar entre mans un assumpte capital. Suposo que per això els anglesos es van inventar l’esport i els pubs, i els francesos els drets de l’home.

Nous productes!