El mur (Catalunya Oberta)

El desembre de 1944, el general Guderian va córrer a avisar Hitler que l’exèrcit Roig es disposava a envair Alemanya. Els contingents aplegats a la riba del Vístula duplicaven en infanteria els soldats que els nazis havien enviat contra la URSS el 1941, i pel que fa als tancs i l’aviació la desproporció era grotesca. Guderian demanava reforços, però, en aquell moment, Hitler i el seu estat major preparaven l’ofensiva de les Ardenes i no van voler saber res de la notícia. El van despatxar dient que l’exèrcit Roig era “un bluff”, que no tenia capacitat ofensiva per trencar el front de l’Est, i es van concentrar en les seves il·lusions de reconquesta.

Els mes engrescats ja es veien a París altra vegada, malgrat que la Wermatch no tenia gasolina ni per sortir de casa.

Stalin assaboria el moment a la seva Datxa. Un parell d’anys abans, durant el setge de Stalingrad, un general havia etzibat a uns presoners alemanys, assenyalant la seva ciutat en runes: “Així us deixarem Berlín!”. Era el moment de la revenja. I, amb la revenja, Stalin veia l’oportunitat de crear un imperi damunt les runes del nazisme. Així, mentre la premsa soviètica motivava els soldats amb articles incendiaris, als territoris fronterers tremolaven per la imatge que la mateixa propaganda nazi donava dels russos i també per la prohibició del govern d’evacuar de civils de les poblacions més exposades.

Com havia predit Guderian, el front es va ensorrar i els soviètics van entrar a mata degolla. El record de les atrocitats comeses pels nazis, barrejat amb la sorpresa de descobrir la riquesa de les terres que anaven conquerint, convertia els soldats en bèsties. Aquell exèrcit de desarrapats i d’analfabets embogia quan pensava que un poble tan ric havia saquejat casa seva. Negra paradoxa, la propaganda de Goebbels va resultar certa. Uns dos milions d’alemanyes, des de velles fins a nenes, van ser violades, bona part repetidament. Fins i tot els arbres eren tractats com enemics pels soviètics. El saqueig va ser tan violent que algunes zones de Prússia van quedar irreconeixibles per sempre. Combatent amb l’única esperança de rendir-se a les democràcies, Berlín es va defensar casa per casa, sota un núvol de pols i cendra, mentre els dirigents nazis bevien xampany i se suïcidaven al búnquer presidencial. Després, encara havia de venir el Tribunal de Nuremberg, les pel·lícules de Hollywood i llarga Guerra Freda.

Explico tot això, inspirat pel vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín que hem viscut aquesta setmana. Seguint la celebració, diria que Alemanya és l’única potència occidental que ha fet els deures. L’exquisida modèstia i generositat amb què Angela Merkel va tractar els russos, va ser un bell reflex de les fotografies publicades a la premsa. Al costat de Gordon Brown, que és un polític trist i malenconiós, que cada dia es disculpa d’alguna cosa; al costat de Sarkozy, que és un cínic cofoista, amb més testosterona que coneixement; al costat de Medvedev, que encarna aquesta Rússia mafiosa i ressentida, que odia els nord-americans però que va amb Texans a tot arreu; al costat de Hilary Clinton, que és una garsa amb vestit jaqueta, o de Berlusconi, que és un vell verd; entremig de tanta decadència, Angela Merkel apareixia fresca i ufana com una rosa, amb aquesta alegria i aquesta naturalitat que les velles democràcies han perdut i que haurien de recuperar si no volen acabar parlant xinès o àrab.

Després d’un segle XX terrible, els alemanys semblen haver fet les paus amb el món i amb ells mateixos. La premsa anglesa ha remarcat força, aquests dies, que encara els queda un tros per superar el passat. Tant de bo no ho facin mai. Algú ha de portar la creu de les idees que van engendrar el nazisme, i val més que siguin els alemanys. D’altra banda -i a Catalunya ho sabem prou-, sempre hi ha els amants de la piromania, tan aficionats a cremar el paller dels altres. Ara mateix un francès ha tret un llibre exigint l’expulsió de Heidegger dels programes de filosofia: si es fa ric millor per ell. Però és un fet que Alemanya ha après més del segle XX i de les seves derrotes vergonyoses, que no pas França o Anglaterra de les seves heroiques victòries.

Fins a cert punt, la reunificació d’Alemanya és la historia d’un grup de líders i diplomàtics europeus que van transformar un terratrèmol inesperat en un nou ordre polític. També és la història de la força que té la societat civil quan es planta davant d’un estat decadent. Però, sobretot, és la història d’un examen de consciència, d’una força moral extraordinària. Hi ha un mur interior fet d’excuses i de mandra que només produeix pedanteria i ressentiment. Molt sovint, anomenem tolerància o injustícia a la por que ens fa la nostra covardia o la nostra ràbia, per exemple. Sempre hi ha un mur interior que et separa d’allò que més estimes; és el primer que has de tirar a terra, si vols que caiguin els de fora. Hi ha les circumstàncies. Però les oportunitats arriben i, si no estàs a punt, el tren passa de llarg. En 60 anys, els alemanys han fet molta feina; em fa l’efecte que, a la resta de grans països europeus, s’ha dormit molt més.

Nous productes!!