Dietari (A les fosques)

Dilluns

Anem al Tirsa amb J.C. i, amb el segon gin tònic, ja una mica recolzats damunt la barra, aquella barra de fusta noble tan ben barnissada, que dóna gust d’acaronar, li deixo escoltar un parell de cançons interpretades per mi a veu i guitarra, que tinc gravades a l’ipot. Em felicita i em diu: “Però mai no hauria dit que eres tu, de cap manera no t’hauria reconegut”. És cantant d’òpera, vull dir que té orella. Això m’ha recordat que després d’un petit concert que vaig fer ja fa temps, va venir una amiga entre ohhs d’admiració i, amb el seu candor de bona cristiana, em va dir: “Oh, quina veu, Enric. Semblaves un altre!” Gràcies, gràcies: quan canto, desapareix el goril·la.

Dimarts

Avanço en el llibre del Rafanell sobre Occitània enlluernat per la descoberta d’un món i d’un passat que desconeixia. Després vaig a buscar Pla, aviam què diu de tot això. Trobo un article, El midi: limitació i felicitat, on llegeixo: “A mi m’agrada el Migdia de França. I m’agrada perquè és l’espai d’Europa que s’assembla més al meu país. De tan semblant, de vegades penso que és igual. Aquestes afirmacions són anacròniques i desplaçades. No tenen cap sentit.” Quins collons: això és saber dir les coses, dir-les com si no diguessis res, deixant la màxima llibertat al lector per equivocar-se tot solet. Jo mateix no hauria pas copsat el pes d’aquestes línies sense el llibre del Rafanell.

Dijous

Tip de passejar a les fosques per casa, he anat a comprar bombetes. M’atén una senyora amb bata, que trobo morta d’avorriment a la porta de la botiga. Entra darrera meu i, un cop situada al taulell, em demana com una ànima en pena:

-   Què vol?

-   4 bombetes de 60 vats i dues de 100.

-   Rosca petita o rosca grossa?

-   Rosca grossa

Mentre em treu el gènere d’unes lleixes empolsegades, arriba un home xiulant. “Ja l’atenen?”. Sembla el marit: la botiga és molt petita i estic sol, de manera que no sé si vol donar-me conversa o esperonar la seva dona, que només necessitaria quatre teranyines per semblar una ressucitada.

“Ja m’atenen”, responc, i com que en un racó de la botiga veig un gavadal de làmpades velles i atrotinades aprofito per preguntar-li si n’arreglen. Fa un any i mig que en tinc una de disseny italià, desada en una habitació fosca.

-   Uix! Aquestes filigranes surten més cares d’arreglar que de llençar.

-   Em va costar un ull de la cara!

M’explica que arreglar làmpades noves és molt car perquè els genèrics desapareixen i cada marca té els seus accessoris. Mentrestant, la dona m’embolica el gènere lentament i em dóna un duplicat de la factura escrita a mà damunt d’un aparell de carbonet. Un negoci en runes, que morirà amb els seus amos:  les ambicions pansides, les il·lusions abandonades, la vida en una via morta. Em sembla que ella fa mala cara per amargar-lo i que ell ha après a viure sense veure-la. Torno a casa malencòlic, preguntant-me quin dia devien perdre l’últim tren aquesta gent.

Divendres

De vegades, la intuició em porta per uns camins tan estrets que em costa estar segur que és alguna cosa més que egoïsme. Val més deixar-ho estar, no podem menjar anissos cada dia. Bona nit cresol, que la llum s’apaga.

Clica aquí!