Dilluns
Dinar amb l’Abel Cutillas: la meva edat, les meves samarretes negres i el meu pessimisme presumit. És prim i rústeg, i té un aire juvenil trencat per unes magnífiques celles peludes de savi atormentat.
Com que és de poble la vida li pesa més que a mi: jo sóc de l’eixample, i a l’eixample és possible arribar a vell sense notar gaire la vida. No m’he llegit encara el seu últim llibre, La mort de Miquel Bauçà. Però em vaig llegir fa uns dies un assaig que li treurà el Quim, molt bo. L’ha titulat Per una literatura capitalista. També el podria haver titulat Per una literatura narcisista, però aleshores es perdria l’efecte sarcàstic.
La tesi del llibre és que la literatura ha deixat d’ocupar-se del món per convertir-se en una estratègia de salvació personal. Abans escrivíem perquè vivíem i ara només escrivim per què no sabem com viure; és a dir que el món té un regust cada cop més irreal i que la nostra existència és cada dia més autista. Això és així perquè el pensament s’ha fet massa conscient i volem dominar-ho tot massa. Hauríem de recular, però la voluntat només té forces per anar endavant. El seu assaig també m’ha agradat perquè és l’explicació teòrica del meu llibre.
Dimarts
Trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist. Quan estic trist escric encarcarat.
Dimecres
Presentació del llibre a La Central. Sam Abrams fa una presentació molt generosa i erudita. Despulla el llibre entre grans elogis, mentre jo m’aguanto el riure com si em fessin pessigolles als peus. Rebre elogis és horrible però rebre crítiques és molt pitjor -sobretot en aquest país de crítics tan fluixets.
Dijous
Un lector em diu: “No et despullis tant, a la gent li interessen les teves idees no els teus sentiments”. Com dir-li a una noia guapa: calla i llepa.
Divendres
Llegeixo La mort de Miquel Bauçà del Cutillas. Molt bé. Estil lliure i groller. Podria depurar-lo però aleshores el seu discurs d’escriptor amb la voluntat prematurament desgastada li quedaria artificial. Li agrada massa sentir-se minúscul, fins al punt que sona a excusa. Però tots tenim els nostres trucs i en general és molt bo.
(Ara diré una cosa que no li agradarà: fins ara em pensava que el Sostres i jo estàvem sols. Però veig que hi ha un altre boig, que es diu Cutillas. Només ens cal un altre boig més i podrem ressucitar els tres mosqueters -que, naturalment i com sap tothom, eren quatre.)
Juny 22, 2009 a les 10:23 am |
El llibre del Cutillas me’l va fer comprar el Quim Torra arran d’aquest article al Singular:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/mort_i_resurrecci_de_miquel_bau_38488.php
“Una obra personal, divertidíssima i entretinguda.”
Bé, de fet encara no el tinc. A vegades no sé si visc al Pirineu o a la Sibèria. Tant costa portar un llibre des de Barcelona?!
Juny 22, 2009 a les 11:25 am |
Cutillas, Cutilles no conec els teus llibres, però em sembla que de ganes de fer el fantasma sí que en tens. Aquell aforisme que deia “L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se´ls va reconèixer com a poble escollit “., en fi que si transgredir o saltar-se els límits de lo políticament correcte en el mon de la literatura, és dir xorrades com aquesta, felicitats per la descoberta….
Juny 22, 2009 a les 11:48 am |
http://paper.avui.cat/article/dialeg/49974/pitjor/insults.html
Juny 22, 2009 a les 12:13 pm
http://ww2freak.blogspot.com/2007/03/filos-nazis.html
Si Marc, he llegit l’article i les respostes dels puritans a l’aforisme de Mr Cotilla, però ¿I què? la seva pròpia justificació en forma d’article i blablalalala, no és més que retòrica igual de podrida que els esglais dels puritans. El més adequat hagués sigut escriure l’aforisme i callar, però què podem esperar d’aquests intel.lectuals sinó les seves ganes de fer el fantasma primer amb l’aforisme i després rematant la fantasmada amb una cagarada d’article….saludus
Juny 22, 2009 a les 11:27 am |
Quan et vaig sentir a l’Oracle vaig notar que parlaves un xic massa accelerat.Segueix éssent tu mateix, no canviïs pas però gestiona millor el teu tarannà. Vivim en un moment d’aparences i quan una persona parla més pausadament se li dona més credibilitat. A mi també em passa, sóc molt m´´es mesurada escrivint que no pas parlant
Juny 22, 2009 a les 12:04 pm |
Benvolgut Sr. Vila,
sóc el lector que li va demanar “llepa i calla”. Em sap greu si personalment li va molestar el meu comentari. És clar que no m’expresso prou correctament, ja que la meva intenció era donar-li ànims (o potser hi havia masses intencions en poques línies, oi?). És cert vaig fer de mestre tites!
Ara bé, seguint la seva metàfora; sí, no cerqui amor en el públic, cerqui sexe. Pot enamorar-se d’una prostituta, però no esperi ser correspost. Són molts els qui necessiten dominar i d’això li diuen estimar, però només en una relació mínimament igualitària pot sorgir l’amor. La resta és pur narcisisme o hedonisme en els millors dels casos o pura feblesa en la majoria.
El públic vol sexe; pot haver-hi intimitats, manyagues, fins i tot besades, però en acabat, tanca el blog i torna amb la seva família, els seus amics, la seva feina i les seves basardes. Vostè pot haver-los distret o pot haver-los enriquit, però no l’abraçaran ni patiran, ni gaudiran quan vostè. Com a molt aconseguirà empatia.
Jo, a vostè, el vull fort, àgil i invencible. Vull que utilitzi la seva prodigiosa espasa per defensar la veritat, la llibertat, la intel•ligència , la bellesa, l’esperança. M’agrada com sacseja consciències, promou valors i sobretot obre interrogants que no són fàcils de tancar. Per això quan plora tant en públic em sembla que cerca refugi en lloc erroni i em sap greu. Per això no li demano que no plori, sinó que ho faci sobre l’espatlla de qui pugui consolar-lo. Altrament ens converteix a tots en el seu psicòleg. I no en som ni per professió ni per convicció.
Una puta seva. [No s'enfadi, home. A mi no em va saber greu el seu comentari. Simplement donava peu a una bona frase. Ja sé què vol dir, però jo ja sé que em faig, cregui'm. No n'espero res de la gent que no conec, només faltaria.]
(Nota: si un dia ens coneixem i esdevenim amics, no dubti que la meva espatlla serà seva)
Juny 22, 2009 a les 1:46 pm |
Noctas,
No puc opinar perquè no he llegit res del Cutillas. Últimament em deixo guiar pel benèvol Quim Torra. Després el Google em va ensenyar el famós aforisme i vaig anar de pet a la llibreria. Un tio que diu això com a mínim et fa venir ganes de coneixe’l. D’entrada, és molt fàcil dir que és un nazi, però de seguida es veu que no. I de seguida es veu que els puritans no han llegit Viure mata (un títol insuperable!) ni res.
No ho sé, crac. Saludus.
Primer em llegiré el del Bauçà i després aquest, si el nen m’ho permet. Ja et diré el què.
El que és clar és que si escrius aquest aforisme, o ets boig, o en tens un parell de ben grossos. I saps que rebràs de totes bandes. Potser és veritat que no calen justificacions. Almenys, em semblen estèrils perquè les hòsties cauen de tot arreu.
Juny 22, 2009 a les 1:48 pm |
Haha, i jo vinga rajar de la cursiva.
Juny 22, 2009 a les 2:22 pm |
Collons, segur que aquest Mr Cotilla és de puta mare i segur que quan el llegeixi, m’agadarà. A més, Ole sus huevos, el tio té dos llibres publicats, si no m’equivoco.
Quim Torra va parir un llibre que no oblidaré. De fet, dona la impressió de ser un bonàs d’aquells que fan història….saludus crcaks i Mr Cotilla…AVANTIII!!!
Juny 22, 2009 a les 3:45 pm
El Torra sí que és un entusiasta, i pencaire, i savi, i patriota.
Juny 22, 2009 a les 3:49 pm
Parlant d’entusiasme, aquest matí he penjat aquesta al Dicitionari.
“No hi ha res millor que un entusiasme que té raó.”
Autor: Joseph Joubert (Montignac, Périgord, 7 de maig de 1754 – Villeneuve-sur-Yonne, 14 de maig de 1824), filòsof i escriptor francès.
Font: Vista al llibre ‘Pensaments’ (Proa, 2009), p. 482.
Juny 22, 2009 a les 3:53 pm
I si se’m permet continuar la promoció, al Diccitionari n’hi ha onze de l’Enric Vila.
Aquí.
Juny 22, 2009 a les 2:10 pm |
Tinc el “Viure mata”. Em vaig cansar de tant aforisme seguit perquè, arribat cert punt, tot esdevé interpretable. Qualsevol enunciat pot esdevenir aforismàtic. Puc dir: “La saviesa és una papallona amb ales de fusta que no sap que els corcs se les cruspeixen de dins”. I, au! Feina a interpretar.
Potser ara, amb més context del seu autor, sóc capaç de superar les limitacions de la meva primera aproximació.
Juny 22, 2009 a les 2:56 pm |
Sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb el Noctas. Aquest Cutillas, escrivint aquest aforisme dels camps d’extermini, va demostrar que va tenir un molt mal moment o bé que no hi és tot sencer del terrat, com suggeria l’Enric.
Juny 22, 2009 a les 6:41 pm |
Referent a la tristor esmentada em pregunto si es pot escriure tot rient, o somrient. que en sortiria?
Juny 22, 2009 a les 10:18 pm |
Que en venguin de bojos com aquests! a veure si despertam aquest país.
Juny 23, 2009 a les 2:53 pm |
Vila, no et dic qui sóc perquè t’enfadaries. Primera: no escrius tan bé com et penses. El que passa és que el nivell és tan baix que tu sobresurts de la mitjana. Segona: això dels tres mosqueters es d’acollonits. Vés sol pel món, i a cara descoberta. No n’ha sortit mai res de bo, dels grupets. Mira quina fi han fet els Imparables d’Alzamora i Bofill! Ara t’apadrina el sam Abrams, que és allò que els castellans en diuen un “gafe”. Vigila, Vila, vigila! Aguanta una mica, treu-te de sobre les mosques i les coses t’aniran millor. [Caballero misterioso. Per què m'ho fas això, que no saps que sóc tafaner com una dona? El problema no és qui ets, sinó si ets de fiar. De tota manera, gràcies pels consells. Ara: si et prens seriosament la paròdia als 3 mosqueters, val més deixar-ho córrer.]
Juny 23, 2009 a les 4:51 pm |
“Se sol dir que una de les característiques més acusades de la gent d’aquest país és l’enveja. En realitat, és la característica de la gent de tots els països. L’home és un animal envejós —i és natural que així sigui, atès que l’enveja és un ingredient important en la conservació de l’espècie, un element que reforça l’amor propi i l’egoisme. L’enveja ajuda a viure, fa marxar el comerç, impulsa la gent a llevar-se de matí. L’home és tan poca cosa, tan irrisòriament feble, que si no fos envejós seria com una passiva bestioleta.” (Josep Pla, Notes disperses)
Juny 23, 2009 a les 5:11 pm
Em contesto a mi mateix, com d’habitud. Si teniu fills petits i/o odieu la revetlla, no us perdeu la descripció que Pla fa d’Eugeni d’Ors al ‘Qudern’ d”avui’. Brutal.
http://elquaderngris.cat/blog/?p=4321
Juny 24, 2009 a les 6:03 pm
benvolgut Marc,
trobo que us passeu molt ràpidament a l’argument ad hominem, sobretot tenint en compte que el pollastre no va per vós. vora la parrafada sobre l’enveja us podrien respondre “ah, però ¿hi ha res a envejar, aquí?”. perquè també hi ha molta gent que, misteriosament, es considera envejable (potser per ser poca cosa, irrisòriament feble, una passiva bestioleta).
aquí ho teníeu més senzill. teniu un anònim que li demana a algú que vagi a cara descoberta… us ho havien donat en safata…
p.c.
Juny 23, 2009 a les 6:40 pm |
Llegesc El nostre heroi Josep Pla. Ahir el vaig començar. Fantàstic. Quin gustàs! [No és la primera edició, oi? Encara les estic canviant. Si t'agrada recomana'l, plis, ara ha sortit la tercera edició]
Juny 23, 2009 a les 7:16 pm |
Benvolgut Marc,
Em sembla que podem establir una certa correspondència entre Josep Pla i Nietzsche. A ambdós els hi mancà el plus místic i contemplatiu que els hauria permès de superar llur mediocre visió de l’home, sense necessitat d’esperar superhomes o de conformar-se amb una visió d’un ésser petit, buit i egoïsta.
Havent acabat la lectura de “Josep Pla, el nostre heroi”, m’ha quedat molt clar que en Pla, tot i ser un gran escriptor, un artesà i un artista de la llengua, no hi podem pas cercar ni profunditat, ni densitat espiritual. És un gran analitzador y “explicador” de la superfície de la realitat, amb una capacitat narrativa extraordinària; quan parla de l’humà, te descripcions psicològiques realment imponents (com la que en fa d’en “Xènus”) però alhora manifesta una incapacitat total i absoluta per anar més enllà del psicologisme, per tal de comprendre que de fet la “Realitat és una emprempta de l’Eternitat”.
En aquest sentit, “Incerta Glòria” d’en Joan Sales és al meu parer, un llibre molt més interessant que tota l’obra del gran escriptor que fou Josep Pla. Però cl reconèeixer que ambdós son necessaris per a la cultura catalana: Pla ens salva i actualitza la llengua; en Sales ens salva i ressucita l’ànima.
Bona revetlla amb petards inclosos
(malgrat les collonades de tieta soltera i carrinclona que diu el Salvador Sostres al respecte)
Juny 24, 2009 a les 6:18 pm |
Senyor Colom,
Sou molt divertit. Llàstima que no aparegueu més sovint per aquí.
Atentament i ad verecundiam.
Juny 25, 2009 a les 2:33 pm |
No em puc creure que Abel Cutillas encara segueixi publicant coses. Vaig llegir un llibre seu horrorós titulat “Viure mata”, que era absolutament infantil i pedant. Sense padrins ningú no publica una tifa com aquesta. [Doncs a mi em va agradar, vés per on. Per publicar un llibre no calen padrins, t'ho asseguro]