Amors a distància (Benzina)

Un correu m’anuncia la mort de (..). No el coneixia gaire, però l’Alícia me’n parlava molt i sempre bé. De vegades el veia a la facultat i ens miràvem, amb aquella guspira de complicitat que donen els afectes compartits, sense dir-nos res. Com que l’Alícia es va disgustar en saber que estava malalt, això em va fer tenir-lo més present. Els últims mesos, si el veia, gairebé l’estudiava. Quan sentia algú parlar-ne, parava l’orella. No crec que haguéssim pogut ser mai amics. Ell era sociable i tenia una resposta enginyosa sempre a punt. L’últim dia que el vaig veure, encara va fer petar de riure tota una taula amb un acudit. Duia una gorra de malalt i ja veies que mirava de dissimular la distància que el separava de la gent. Els moralistes diuen que cal intentar morir amable, si és possible; però, ni tant sols en condicions normals, no crec que ell hagués arribat a ser mai tan gasiu i esquerp com jo, ni a prendre’s les coses tant a pit.

Hi ha persones que només podem estimar a través d’altres persones. Són amors puerils, que t’omplen l’ànima de sucre i que valen poc perquè no fan mal. Són com una melodia de fons, una mica apagada, que et fa companyia mentre hi és, però que, si s’atura, et deixa un silenci reposat i sense crit. Si la melodia s’interromp tràgicament, com és el cas, queda una malencolia passatgera. Queda un dolor tan petit que en pots acaronar els contorns i xuclar-ne tot seguit la transcendència, amb una gran serenitat. Són amors poc importants, que et permeten exhibir bons sentiments obscenament. D’aquests amors, és penós vanar-se’n però tampoc cal penedir-se’n. Ja és prou dolorós que les campanes repiquin sempre per tothom; només faltaria que el gong ens fes sempre el mateix mal.

Hi ha amors que t’omplen buits petits, racons insignificants de l’ànima, i que vius de lluny perquè no donen per més. Però també n’hi ha de grossos, tan grossos, que t’acabarien esclafant si, arribats a un punt, no hi posessis el consol de la distància. Hi ha amors sense espai ni temps, que no respecten res. Amors invasius, que ni tant sols deixen lloc per tu dins teu i que t’esquincen l’ànima quan fas l’esforç d’eixamplar-la per acomodar-los. Són aquests amors els que et fan créixer; són les guerres que lliures contra tu mateix les que et permeten definir un Jo més sòlid i format, al cap dels anys. Aquests amors que et fan sentir petit i desvalgut i et passen per damunt del cap com una onada et deixen sempre un munt de fems com a penyora,  però, si ets prou fort, a la llarga esdevenen un adob immillorable pels records.

Els grans amors són un concert tempestuós i els moments de felicitat, si es donen, tenen un regust grotesc de provisionalitat. Potser és part de l’equilibri que exigeix la vida que allò que més estimes ho acabis havent de gestionar de lluny. L’amor que et modifica poques vegades és prop teu per admirar-te quan, potser amb un excés d’orgull, t’alces damunt de la ferida que en el seu moment et va infringir. Els grans amors t’ensenyen a estimar el buit, i la companyia silenciosa dels fantasmes que et segueixen: et fan més fort però alhora et fan sentir orfe. Com el soldat que torna de la guerra, com el deixeble que ha pres el relleu al seu mestre, com el fill que ha esdevingut finalment pare, un gran amor sempre et fa sentir més sol quan ja l’has superat.

En totes les victòries importants, sempre apareix la solitud amb el seu discurs de moralista i aquest agredolç tan humiliant que ens posa al nostre lloc. Els grans amors són cruels. O diguem que no són gaire delicats a l’hora de mostrar-nos la distància que hi ha entre nosaltres i el món i entre les nostres possibilitats i els nostres somnis. Però ens humanitzen i ens forgen la humilitat que cal per estimar millor. En el foc dels grans amors hi anem cremant passions exagerades, i l’orgull que no serveix per res. Cal haver patit per estimar, i cal haver estimat encara més per aprendre a patir amb dignitat. És la capacitat de patiment que distingeix els grans esperits dels mediocres, i és quan, de tant haver estimat, ja només et queda la fe en l’esperança i en el dia que tot s’explicarà, que comences a poder volar alt, ben alt, però no per escapar de res sinó pel simple gust de volar i de contemplar el món amb perspectiva mentre desplegues les ales, elegants.