Operació sortida (Rac1)

Farà cosa d’un mes i mig vaig sentir, a TV3, un economista que aconsellava no marxar de vacances aquest estiu: “Els 1000 o 2000 euros que us estalvieu us poden salvar l’any”, deia als espectadors amb un to seriós, potser una mica massa apocalíptic. És possible que 1000 o 2000 euros, i una reducció d’estómac -tal com està el preu del menjar-, puguin salvar un any negre. Però jo no conec ningú que m’hagi dit: “Al meu pis hi estic tan bé, que aquest estiu m’hi quedo.” Per tant, suposo que l’operació sortida serà un èxit en el sentit que Trànsit tindrà feina i que els amos de les autopistes guanyaran dinerons. La gent marxarà pel mateix motiu que els restaurants estan plens i que ningú es va creure que petaria la bombolla immobiliària fins que van començar a petar algunes empreses. No s’hi pot fer res: Aquest és un país de gent materialista i escèptica que no es creu les coses fins que no les veu i, encara, de vegades, fins que no les toca. Ara: com que ser descregut no vol dir ser tonto, és probable que es redueixin els viatges per mar i aire i, en canvi, augmentin els viatges per carretera, que són més barats. Això a mi em semblaria perfecte si dissabte no hagués d’anar a Lleida a collir préssecs. Ja veig que m‘empassaré de franc les cues estivals. Perquè, a diferència de la majoria, jo sí que em quedo a casa meva -que m’agrada tant i tant-; a respirar aquest baf agre, de sopa calenta d’hospici, que és l’aire de Barcelona a l’estiu.

La crisi de sempre (Rac 1)

Aquest matí tot esmorzant, he sentit un senyor que li demanava a la seva esposa, mentre mastegava la banya d’un crosant: “Què diu, carinyo, el diari?” “Res, Jaume, les mateixes notícies de sempre sobre la crisi”, li ha respòs la senyora indiferent. He estat a punt d’aixecar-me per precisar-li a la bona dona que els diaris no donen les mateixes notícies de sempre sobre la crisi, sinó cada dia pitjors. Miri les xifres, senyora. L’estat dóna les males notícies en compte gotes perquè el cafè no ens talli la digestió, però la cosa està peluda. Fa tres setmanes vaig llegir que l’atur havia augmentat a Catalunya un 24 per cent en un any; avui llegeixo que l’augment és d’un 28,66 per cent. No cal saber economia per veure Solbes parla de retallada del creixement i no de recessió per motius propagandístics. Hoover, el 1929, també va dir que la fi de la crisi estava a la cantonada, poc abans del crack.  Com pot dir Solbes que Espanya està més preparada que la majoria de països europeus per afrontar la crisi, si el creixement s’ha basat en el totxo i els experts diuen que el pet fort de la construcció vindrà al 2010? L’onada ve de lluny i em sembla que s’anirà fent gran gran com un psunami purificador. És l’hora de pencar i estalviar, de treure la pols a la guardiola i de no deixar-se robar: és l’hora dels catalans (les dificultats són el nostre fort).

El Boss

Concert del Bruce. En la memorable actuació al Camp Nou de fa vint anys, jo també hi era. Tenia 15 anys, feia dos mesos que fumava, m’havien donat el primer petó i estava a punt d’enamorar-me per primera vegada. La nit que em vaig declarar vaig vomitar dues vegades; si hagués sabut que l’amor m’ho havia de fer passar encara molt pitjor m’hauria tirat per la finestra. En tot cas, jo aleshores anava sobrat de forces (duia melena, no estava pas calb), i el Bruce, també: feia tombarelles amb la guitarra. Sí, sí: després de tres hores de concert es va posar a donar tombarelles per l’escenari com un boig, mentre la banda tocava el twist and shout. Com que aleshores no necessitava ulleres, no em calia anar a la pantalla per veure-li clarament la cara vermella d’esgotament i de satisfacció, d’home que està tan segur de la seva potència que desafia el públic sabent que no se l’acabaran ni aquella nit ni cap altre.

Dissabte, el concert també va durar 3 hores i va acabar amb el Twist and Shout, però no va haver tombarelles. Les cançons sonaven a un tempo més lent i uns quants tons per sota, cosa que facilitava cantar-les sense quedar-se afònic. Quan el bateria repicava fort els timbals, semblava que li havia de caure la dentadura postissa; el saxofonista no tenia aquella bufera mítica, que fins i tot desbordava les millors cançons i les portava encara un punt més amunt de l’èxtasi. Jo, de tant en tant, m’havia de seure a descansar, rebentat de ballar i saltar. Em sembla que vaig fer més l’animal dissabte que no pas fa vint anys; aquell dia em vaig passar el concert fumant-me els Fortuna que gorrejava a un bon jan que teniem per veí. El concert em va encantar, era el primer de la meva vida i va marcar una fita que cap altre actuació no ha superat: ni Brian Adams, ni Pat Metheny, ni Europe, ni Bon Jovi, ni Iron Maiden, ni Ac/DC, ni els Ramones, ningú.

El concert de dissabte, em va semblar que estava perfectament a l’altura, cosa que demostra que el múscul és un dot secundari. Pot ser que m’estigui fent vell, i tot ho vegi deformat per l’aigua de la llagrimeta, però el concert de dissabte, em va semblar igual de vibrant (malgrat els problemes de so) que aquell primer; em va agradar molt més, per exemple, que el concert de l’Estadi de Montjuic que es va grabar amb DVD, del qual és el video que he penjat.

Es pot fer una paròdia del Boss: sobre el seu aire de camioner, sobre els  lalalalas de les seves cançons (i els uooohhh), sobre la seva masculinitat arnada de rot, whisky i cadena al coll, sobre la seva lírica de Loquillo millorat o els seus esgargamells fanàtics, una mica flamencs; però no es pot dir que la seva música és simple, com he sentit dir. L’art no és simple ni complicat, és veritat o és mentida; serveix per humanitzar la natura o no serveix. Les cançons del Bruce són veritat, per això tenen aquest estil tan particular, per això fan tanta companyia, per això té aquesta força, ell, quan canta; per això 20 anys després em va fer saltar i ballar més que mai; a mi, que no salto ni ballo mai, que mai participo en èxtasis col·lectius i no sóc cap fan esbojarrat. Jo només feia els deures amb el disc del Tunnel of love de fons i ara amb prou feines me’l poso a l’ipot de tant en tant, però el Boss és el Boss, i tant si és el Boss!

I a Catalunya, que anem tan mancats de veritat, i que a més som uns desgraciats  enamorats de la vida, com els protagonistes de les seves cançons, és natural que tingui aquest èxit brutal.

Robatori moral (Rac 1)

Quan m’han trucat de Rac1 per demanar-me un comentari sobre les balances fiscals se m’ha escapat un badall. Ja entenc que per la Generalitat, entrar en aquest ball de xifres i metodologies, que no entén cap persona honrada i normal, deu ser imprescindible. Donar una imatge de civilització, ni que sigui per dissimular el robatori amb una aparença de negociació amb l’Estat, és important. La dignitat no s’ha de perdre mai. Però els aconsello que entrin a la web de la Fundació Catalunya oberta, si volen veure a quina velocitat rodolen els nostres Euros cap a Madrid.  Euro amunt, euro avall, i sense necessitat d’anar a càlculs més o menys sofisticats, la cosa és clara. És tan clara que es fa pesada de defensar. Jo, que sóc aficionat a la història del periodisme, guardo com una reliquia un exemplar de la revista la Tralla, de 1923. Volen saber quina és la imatge de portada? Doncs es veu un català amb barretina que es treu un grapat de bitllets de la faixa i els entrega a dos espanyols que l’apunten amb pistoles. El tema ve de tant lluny que ja hem perdut la perspectiva. Discutir per un duro de més o un duro de menys em sembla una pèrdua de temps tan absurda com discutir sobre si el castellà està perseguit a Catalunya, si Sánchez Camacho és millor que Nebrera, si Zapatero creu en l’Espanya plural o si el comportament de Laporta mereixia una moció de censura. Per mi, tot forma part del mateix i antic robatori: de diners, d’energies i de moral.

Un tuf estrany (Avui)

No sé si saben, els signants del paperot sobre la lengua común, que Hitler també deia que els territoris no tenen drets, per justificar l’expansionisme. Hitler també deia que els drets eren de les persones. És veritat que afegia que aquests drets només es podien obtenir per la via de la guerra, però també és veritat que, això, els apologetes de la lengua común no necessiten dir-ho: el resultat de les guerres i dictadures que hi ha hagut a Espanya ja els soluciona el problema. L’actitud dels signants del paperot, i de l’expresident madrileny Joaquín Leguina qualificant Montilla i Chacón de xarnegos redimits, té un tuf estrany. ¿Cal recordar el zel amb què Hitler denunciava la discriminació dels alemanys txecoslovacs i hongaresos per desestabilitzar aquests països i justificar-ne la germanització? ¿Cal recordar Göring a Nuremberg? “Perquè la gent vagi a la guerra només has de fer que se senti atacada”. La insistència amb què Madrid intenta excitar els catalans de cultura castellana que viuen a Catalunya, per girar-los contra el país i evitar que s’integrin, és indignant. Convertir virtuts dels catalans com ara el bilingüisme i el pactisme, en febleses, és una mala política. Potser el castellà és tan universal que fins i tot el parlen els extraterrestres. Però és covard intentar que la immigració faci la feina que no han pogut fer els exèrcits i les dictadures. És innoble utilitzar com si fossin soldats de primera línia les famílies que van venir aquí a millorar la seva vida.

Matar el xef (Descobrir Cuina)

El xef, en la seva imatge clàssica, sempre porta damunt del cap un cilindre de roba blanca que, com un barret de copa, li dóna un toc d’altivesa i distinció. El cilindre, en les pel·lícules i els còmics, sol tenir la mida de les ambicions del propietari −o de la seva egolatria. Com més baixet el xef, per exemple, més llarg acostuma a ser el cilindre. Així es dóna a entendre que el xef és un personatge inconformista en tot el que fa referència a la seva autoritat. En general, el xef no en té prou de manar a la seva cuina. Regnar en el territori delimitat per la cuina del seu restaurant és cosa que dóna per descomptada i, com el monarca que voldria donar més categoria al seu país, perquè se l’estima o perquè l’eròtica del poder l’ha trastocat, aspira exercir una hegemonia més enllà dels seus dominis, a ser el centre d’un univers més gran.

Tot xef té un món culinari per difondre i explicar; porta el cilindre blanc damunt del cap, no pas com un barret de copa, sinó com un rei porta la corona. A Catalunya això és un fenomen dels últims 30 o 40 anys. El xef, per poder tenir aspiracions, necessita una industria, un mercat i uns mitjans de comunicació. Fins a la democràcia, el xef amb ambició podia marxar a l’estranger o aspirar a mantenir el seu barret cilíndric blanc i net, que tampoc no era una cosa gaire normal. Com diu Fermí Puig, xef del Drolma, a Catalunya “només tenim 30 anys d’alta gastronomia. El nostre boom és real, però encara està tendre.”

Tenint en compte aquest marc, el rebombori provocat per l’últim llibre de Santi Santamaria és més fàcil d’entendre. La cocina al desnudo va més enllà de la “visió renovadora del món de la cuina” que l’autor anuncia al subtítol. L’obra és més que una visió personal, assagística, de la cuina. Santamaria no es limita a obrir debats més o menys candents. Per exemple, sobre la frontera entre cuina i la química, o sobre la dialèctica avanguarda-tradició. Per dir-ho sense embuts, planteja un “tu surt d’aquí que m’hi poso jo.” Reivindica un canvi d’hegemonia, és postul·la per substituir l’actual rei dels fogons de l’Estat, el primer cuiner que ha projectat la cuina catalana a l’estranger i li ha donat un segell distintiu, com anys enrera ho van fer els dissenyadors, Ferran Adrià.

Rera cada reivindicació de les arrels culturals i de la cuina tradicional; rera cada defensa del mediterrani, de la terra i dels productes naturals que fa Santamaria; rera cada canonada contra els mètodes de la indústria alimentària i de la crítica gastronòmica, o rera cada invectiva contra la mercantilització de la cuina i la seva derivació en espectacle, la figura d’Adrià és presentada de manera directa o subliminal com l’encarnació del model negatiu. L’ànima del Bulli és la bèstia negra del llibre.

Tot i que Santamaria diu “respectar-lo profundament”, Adrià apareix en el llibre com una mena de bruixot del fals progrés, com el responsable de la macdonalització de l’alta gastronomia sota etiquetes pedants com la de cuina tecnoemocional. Santamaria no l’acusa de tenir rates a la cuina, però si d’utilitzar en les seves receptes aditius perniciosos per la salut, a més de vendre’s a la indústria. Durant tot el llibre, Adrià és pintat més com un químic que no pas com un cuiner, com l’abanderat d’una moda culinària que ha convertit l’alta gastronomia de l’Estat en un gegant amb peus de fang. Amb una prosa viva però molt mesurada, que combina la cortesia enverinada amb l’atac frontal, el xef de Can Fabes ataca tot allò que representa Adrià.

La frase que encapçala el llibre, “canvio xef per tomàquets frescos” marca el to i el discurs de tot el llibre. El rei del fogons, és acusat de mal govern, de portar l’alta gastronomia per mal camí i, com dic, si Santamaria no en demana directament el cap, en canvi es presenta sense gaire pudor com el gran representant a l’Estat del model alternatiu.

De moment, així com a Europa el discurs de Santamaria ha tingut acollida pels debats que planteja, aquí, la majoria de xefs s’han aferrat a l’intent de bipolarització i al component d’atac personal que té el llibre per revolta-s’hi amb fúria. Carme Ruscalleda, del restaurant Sant Pau, l’únic establiment català que, a més del Bulli i Can Fabes, que té les tres estimades estrelles Michelin, em deia assaborint cada frase, tallant-la amb un silenci cru i un ganivet sanguinolent: “Jo li diria a Santamaria que ni sóc frare ni prenc candela. Cuinar és un acte de llibertat i de respecte als aliments i als clients. A mi la competència m’esperona. Davant un geni com que esquitxa tot el món, com Adrià jo només sé aplaudir. El debat que planteja el seu llibre és absurd.”
Per Fermí Puig, “Santamaria s’ha ficat de peus a la galleda volent tenir un paper que no li correspon”:  “Ell és un gran cuiner però Ferran Adrià marcarà un abans i un després en la cuina occidental. El seu nom sortirà als llibres d’història.” Segons Puig, que va respondre el llibre publicant un dur article a La Vanguardia, el discurs de Santamaria no exclou l’Adrià en cap punt, com pretén el xef de Can Fabes. “L’Adrià és un cuiner de cap a  peus, coneix la tradició i et fa un cap i pota o un suquet insuperables.” El xef del Drolma diu que Santamaria és “intel·lectualment molt potent”, però que el component personal l’ha traït i que el seu llibre farà mal. “30 anys de cuina catalana no són res al costat de 300 de cuina francesa. Encara estem tendres i necessitem fer els debats amb pinzell fi.”

Per Puig, Santamaria no ha pait “l’adhesió que ha generat un personatge tan magnètic com l’Adrià”, després que ell fos el primer català a tenir les tres estrelles michelin. És el mateix que, amb molta més agror, diu el crític d’El País, José Carlos Capel. Capel era un dels grans defensors del xef de Sant Celoni i el llibre l’ha girat com un mitjó: “Santamaria s’ha tret la careta, el tenia per amic però m’ha caigut als peus. Ha actuat per rencor, perquè se sent poc reconegut. El seu llibre va ple de mitges veritats. Ataca el projecte Alicia, sense dir les coses objectivament bones que té. Critica dels aditius i ell també n’usa. Diu que cal estar al peu del canó i ell s’absenta llargues temporades de Can Fabes. Es presenta com el defensor de la cuina de la iaia i ell no ha practicat mai aquesta cuina. Santamaria és un terrorista dels fogons, ja ho pots escriure.”

apel pateix, sobretot, pel nom d’Espanya. Diu que gràcies a Santamaria tot el que fa referència a la cuina espanyola d’avanguarda ha quedat sota sospita a l’estranger: “Ara la gent entra als hotels espanyols, NH o Hesperia, pensant aviam que li donaran per dinar.” Vol dir?, li preguntava jo. “Sí, sí, t’ho dic jo que he viscut la polèmica des de l’estranger −em responia. L’únic factor positiu que li veu a tot plegat és que “mentrestant tot el que es relaciona amb cuina de vanguardia es vincula amb Espanya.”

Aquesta visió, a Europa la troben desaforada. El president del Festival Omnivore de Deauville, Luc Dubanchet m’ha escrit un e-mail dient-me: “M’espanta veure que alguns dels qui critiquen Santamaria li retreuen que debilita el líder de la cuina espanyola al món. Mare meva! És el mateix nacionalisme que va paral·litzar la cuina francesa durant tants anys!” El president d’Euro-Toques Europa, Ernst-Ulrich Schassberger, entre riallada i riallada no podia parar de dir-me: “És grotesc!, és grotesc!” Schassberger creu que la reacció dels cuiners de l’Estat contra Santamaria és exagerada i fruit del gremialisme. Per Schassberger, Santamaria fa bé de tractar Adrià més com un químic que com un cuiner. “Ferran Adrià no és un cuiner, és un inventor molt bo que fa servir ingredients de farmàcia en les seves receptes.” Schassberger, que parla sense haver tastat els plats ni d’Adrià ni de Santamaria, considera que la fama del xef del Bulli ha afavorit la proliferació d’una “cuina frankeinstein.”

En tot cas, deslligats del factor personal, tant Dubanchet com Schasberger, així com d’altres especialistes del ram com Enzo Vizzari, creuen que el debat entre cuina tradicional i cuina d’avantguarda plantejat per Santamaria té tota la raó de ser. Mentre que aquí s’insisteix que a un restaurant d’alta gastronomia s’hi ha d’anar a passar-s’ho bé i no a fer salut, a Europa el discurs sanitari té més força. A Catalunya, un dels cuiners que més s’acosta a la visió europea és el propietari de l’Alkimia, Jordi Vila: “El discurs de Santmaria −diu− en general podria assumir-lo qualsevol cuiner. El problema és que abans de poder criticar una mica l’Adrià has de donar-li moltes vegades les gràcies perquè el mal que hagi pogut fer és insignificant al costat de seva aportació. Jo trobo que, més que la xantana que els xefs avanguardistes puguin posar als seus plats, haurpa de preocupar com s’alimenta el salmó que prenem cada dia a casa.”

Desafinat

Hi ha dies que ets un instrument desafinat. És igual la cançó que toquis, al final ja saps que no sonarà. Aquests dies l’ideal seria callar, fins i tot l’ideal seria desaparèixer, però justament perquè no trobes la forma d’expressar-te insisteixes i, quan et replegues, ja tant se valdria seguir tocant. El trompetista vell i tossut que cada nit treu la son als veins fins que la policia ve a detenir-lo, només té un atac de pànic, només toca per no sentir-se abandonat. El seu concert és un udol d’infant i si algú estigués per ell, si algú comprengués les seves pors, segur que callaria. Hi ha dies que tot et retorna una imatge trista i desolada de món, que tot et recorda la part grotesca de la teva feina, i tens la impressió que no vas a l’hora amb res. No val el matí esplendorós de l’altre dia; no val aquella amistat ni aquella altre; no valen els plans d’anar aquí o allà, ni el llibre que estàs fent. Hi ha dies que sents l’equivocació, la injustícia i la fragilitat tan endins que la por et puja com un vòmit des les entranyes i la il·lusió no té forces per aturar-la. Tot et sembla gros i transcendent, detectes la mesquinesa de la gent en els gestos més insignificants i tot et recorda, amb una desagradable minuciositat, aquells episodis del passat que voldries oblidar. La por sempre té un so d’instrument desafinat (de piano, normalment) i, per això, com més toques més freda i desagradable és la reacció dels altres. Això t’acaba de rematar i tornes a casa com l’aneguet lleig quan es pensava que era definitivament lleig de veritat.

PP made in Nebrera (Rac 1)

Encara que sembli mentida, el Congrés del PP català d’aquest cap de setmana serà un Catalunya-Espanya en tota regla. Si passa una cosa, tindrem un PP made in Catalonia, i si passa la contrària un PP made in Spain. Per un PP made in Spain, heus aquí el candidat Sirera. Sirera és l’espantall de Madrid, és la demagògia espanyola organitzada, és coartada que necessita el PSC per seguir governant sense mullar-se, i la coartada que necessita Convergència per mantenir la seva ridícula ambiguitat. Sirera és la versió espanyola de Puigcercós o de Sandro Rossell, és l’home que arriba per darrera, i aquesta mena d’homes a Catalunya no ens convenen. Aquí necessitem gent que, se senti catalana o espanyola, no estigui disposada a vendre el país per un càrrec. Nebrera és perillosa, diuen els independentistes catalans de dretes: millor, aviam si així s’espavilen. Nebrera no és brillant però té una gran intel•ligència pràctica i, dins de l’ambició, representa una idea noble de la política. És més guapa que Piqué i més sincera. I sembla que acabarà fent pinya amb Fernández Díaz, que és l’home de les cadenes, l’home de Madrid de tota la vida que amb el temps s’ha arribat a estimar els indígenes i, a diferència, de Sirera té uns límits que mai no sobrepassa. Entre Sirera i aquest duet no hi ha color. És com comparar la nit al dia. Sirera ho sap i per això té por d’anar a les votacions.